Relats Curts d'Andorra, entre la realitat i la ficció


LA COVA DEL CASAMANYA



Erem a principis d'hiver a Canillo i ens disposavem a fer l'última excursió de la temporada, l'idea era pujar fins el Pic del Casamanya,dormir al refugi i tornar a
baixar l'endemá al matí, fer una bona costellada per sopar, dormir amb l'escalfor del
foc a terra i de bon matí baixada de nou cap a casa.

Varem sortir just avans de tocar les tres de la tarda, a les si ja quasi seria fosc i a les
set teniem previst arrivar al refugi.

Anavem tres, el Carles, el Jordi i jó el Josep, els tres teniem experiencia en la montanya ja que al llarg de l'any soliem fer sortides des de varis punts, aquesta era una de les que en deien curtetes per fer-nos passar el cuquet.
Varem començar a caminar a bon ritme, a finals de Montaup el temps va canviar de sobte i del sol que haviem sortit de Canillo estavem amb el cel gris i que amenaçava neu, de totes formes varem decidir continuar, a mida que anavem pujant el temps empitjorava i la neu cada vegada queia amb més forçes, va arrivar un moment i segons els nostres cálculs no podiem ser lluny del refugi que practicament era impossible continuar.
De sobte el Carles que anava davant va observar un forat a la roca d'un tamany de 2 metres de boca en Carles i va treure el cap i amb el frontal va enfocar, va veure que la cavitat era prou gran per a tres i van decidir entrar-hi ja que tampoc teniem masses opcións.
Un cop a dintre, ens varem treure la neu de sobre, les motxilles, i amb els corresponents frontals varem veure que la cova continuava i que inclús es veia una febla llum al fons d'un estret passadis. Varem decidir explorar-la ja que ningú mai no n'havia parlat, a part de la primera sala d'uns 10 metres quadrats hi havia un passadis estret d'uns cinc metres de llarg per un metre i mig d'ample que desembocava a una altra sala d'uns 15 metres més, a través d'una petita gatera d'uns dos metres sortia una llum, en més valent era en Carles que va passar-hi, al demanar-li que hi havia no contestava, Carles que hi ha? li demanavem i ell sense resposta.......a la fí varem decidir passar els altres dos i varem quedar tant bocabadats com en Carles.
L'escena que varem veure era una gran cavitat d'uns 25 metres d'amplada per uns 30 metres d'alçada plena de estalagmites i estalagtites inmaculades i el més estrany es que tota la cavitat estava impregnada d'una purpurina que la feia lluminosa.

Varem restar sentats en silenci molta estona, no sabria dir quant. A cap de l'estona decidirem tornar a la primera sala per mirar d'acomodar-nos, varem decidir que la primera al tenir sortida directe a fora podria servir per fer el foc, si trovavem llenya seca, i la segona sala sempre més calenta per a dormir y de demá al matí al baixar a Canillo ja explicariem la trovalla. Avans d'abandonar la sala gran el Josep va decidir encendre una cigarreta, ja se sap que es un sacrilegi pero en aquest cas podria ser el primer cigarret fumat en aquest lloc en milions d'anys, al encendre l'encenedor va notar una corrent d'aire que provenia d'una de les parets, anteriorment haviem inspeccionat per si continuava la cova no varem veure res més, peró el Josep ens va cridar i va dir que hi havia corrent d'aire, per tant hi té d'haver un pas petit o gran, varem encendre l'encenedor i el passarem per la paret i de cop s'apagá, haviem trovat la corrent d'aire. Al inspeccionar la paret varem veure que hi havia com una porta o forat gran plé de pedres i terra com si hagués estat tapiat, com que ja era tart, varem decidir deixar-ho per l'endemá.
Varem sortir a buscar llenya de pi morta a sota la neu, varem fer les costelles, l'all i oli i a dormir, l'endemá el dia s'aixeca amb un sol espatarrant, varem sortir i ens varem adonar que el refugi quedava un centenar de metres més amunt. El gruix de neu del camí era tant important com per vigilar molt si voliem fer la baixada amb seguretat,
aixi que varem decidir deixar el tema de la cova per a la primavera següent i aniriem més preparats amb material d'espeleologia i escalada. De moment no en diriem res a ningú del descobriment fins a saber-ne més.

Varem esperar la primavera, a finals d'abril ja no es veia massa gruix de neu i aquest cop degut a tot el materia que haviem preparat per l'ocasio varem pujar amb el 4x4 per no anar carregats com a rucs, allà a dalt no sabiem el que ens trobariem i al menys poder-hi passar un parrell de dies si era necessari.

Varem empendre el camí a mig mati, per la carretera ho podies fer a mitja horeta sensa correr i després d'ascenció al Casamanya que amb el 4x4 depend de com estigues el cami podia durar una hora i pot-ser una mica més sense fer malbé el camins.

Varem arribar a les proximitats de la cova sobre l'hora de dinar, la neu que encara hi havia no ens va deixar tirar mes endavant, varem descarregar tot el material i el varem intruduir a la primera cavitat on varem fer un petit foc i varem aprofitar per menjar alguna cosa, a la tada ja atacariem la part d'abaix.
Sobre les tres de la tarda varem trasl.ladar el material a la cova gran, la de les estalagmites i estalagtites, tot ben posat en un racó on no es pogués malmetres res d'aquella marevella, varem estar estudiant com desmontar aquella entrada sense fer masses d'anys i la sol.lucció més fácil va ser anar treint roca a roca i anar-les apilonant en forma de mur al costa de la paret, aixi l'impacte seria de tenir una paret feta sobre la de roca natural. Aixo ha varem fer, fer tota l'obertura en va portar més de cinc hores, acabavem a les nou tocades de la nit, hora de plegar i l'endemá tornari.

Varem anar a la primera sala per preparar el sopar, aquest cop haviem portar camping-gas i preparats, varem sopar i sobre les onze varem anar a la sala de dormir on varem sentir aquest com passar més l'aire degut a l'obertura de la porta, l'emoció en va fer costar de dormir i l'endemá a les set ja erem tot desperts.

                              

L'esmorzar va durar relativament poc, el temps de fer un café y un petit entrepá i ja portavem menjar energetic per la resta del dia si era necessari, ens varem comença a endinssar per aquell passadis, l'aire que es respirava ja era millor que el de la nit anterior, aixo volia dir que a l'altre cantó i havia una entrada d'aire bona, el passadis era estret de la mida d'una persona i una mica més i d'un metre seixanta o setanta
d'alçada depenent dels troços, varem recorrer segons el podometre del Jordi que era el que portava tots els aparells de medició uns vuit kilòmetres entre trams plans algunes pujades i baixades, el terra era humit i se sentien en les parets passar corrents d'aigua subterránia, al cap de nou kilòmetres vuit-centres metres justos, el tram va canviar de sobte es va tornar tot empedrat, abovedat amb pedra i molt més alt i ample, en les parets i havien torxes antigues per fer llum i lo curios es que de tant en tant trobavem portes tapiades a ambdos costats del passadis.

Al arrivar el kilòmetre deu varem sentir cada un de nosaltres una descarga eléctrica, com si ens hagués passat la corrent als tres a la vegada,varem mirar al terra per si hi hagués algún cable de tensió pero res en absolut, el Jordi consultá el podómetre marcava set-cents vuitanta kilòmetres recorreguts, els rellotges s'havien aturat el les agulles segonderes anaven dos segons endavant, dos endarrera, com si volguessin
arrencar i no poguessin, l'altimetre funciona i marcava una altitut de 950 m. i la brujula marca posició N/E.

Les piles dels frontals van començar a flaquejar, sort que per precaució sempre en portem varies de recambi, varem continuar endavant per el passadis, de tant en tant es trobaven petites plaçetes amb bancs de pedra que devien ser per descansar, ens varem assentar i varem pensar que feiem si continuavem o tornavem endarrera, lo del podómetre i els rellotges ens haviem acollonit una mica, varem aprofitar per menjar i
beure i allà varem quedar-nos per espai de més mitja hora meditant el nostre futur.

Després de pensar durant mitja hora varem decidir continuar varem tornar a mirar el podómetre, la brújula i l'àltimetre i les dades del podómetres cent quinze kms. recorreguts, havia variat molts, la brujulla posició N/E i l'altitut 450 msnm.
Es a dir que varem continuar endavant, els rellotges continuaven sense funcionar, al cap de mitja hora aproximadament ja que la noció del temps de era "d'orella" varem arrivar al final de passadis, poc avans les obertures laterals ja no estaven tapiades pero tampoc era qüestio d'anar-se posant passadis per passadis, el final del passadis central acabava amb una reixa i un candaú, bé tot aixo per rés, en Carles que es el més "animalot" va agafat un piolet d'escalada el va passar a través de la reixa i en dos segons s'havia carregar el candau que devia tenir més de 300 anys, varem entrar a una sala semi circular, que devia ser la part baixa de la torre d'un castell, el terra era de terra amb palla i les parets de pedra, el sostre de fusta i tenia una porta bastant gran que devia donar al pati central o a les caballerisses.

El Jordi va tornar a fer una consulta els kms, eren pocs més, la posició la mateixa i l'altitut 400 msnm. Va agafar un mapa i va un calcul aprox. desde Andorra per la montanya un castell amb aquestes caracteristiques, al no haver-ni molts varem deduïr que estavem al castell dels Comtes de Foix !!!!!!!.


Tormen al castell doncs, a les parets hi havia anelles per estacar els caballs i a les parets estris per als caballs, a l'esquerra una esquella semi-circular d'uns dos metres d'amplada pujaba cap al castell, varem pujar en silenci, en un primer pis i al fons il.luminat per una torxa hi havia tres cel.les que devien ser les presons, no hi havia níngu per per l'olor no debia fer gaire temps que hi devien ser.

Més amunt s'anava arrivant a sales engalanades amb cortinatges de vellut i grans cadires i catifes amb escenes de caça i guerra, de repent veiem venir per un passadir quatre soldats armarts amb llança i espasa, ens amaguem darrera les cortines amb tanta mala sort que darrera donava a la cambra d'una senyora la cual va propinar un crit cridant a la guardia que ens van enxampar al moment.
Els soldats parlaven un francés antic i amb el nostre modern ens varem fer entendre, els hi varem dir que no erem lladres que veniem d'un altre temps que miressin les nostres vestimentes i que haviem trovat el passadis a Andorra per casualitat i que l'haviem seguit fins aqui.
Varem demanar si el Comte de Foix era al castell i a quin any estavem, el que semblava el cap dels soldats va dir que el Comte estava ocupat i que estavem al mes d'Abril de l'any 1316 i el Comte de Foix i Copríncep d'Andorra era Gastó II. Sort en varem tenir de la memoria d'en Josep expert en història andorrana i varem convençer al soldat de poder veure al Comte Gastó II.

A partir d'aqui la tenssió va baixar però no la guardia, ens tenien ben vigilats, fins que al cap d'una bona estona el mateix soldat en cridá i ens portá en presencia del Comte de Foix Gastó II, l'hi varem fer tota classe de reverencia fins que al final va voler saber com haviem arrivat al seu castell i com veniem d'una època tant llunyana per ell, l'hi varem explicar lo de la cova i ho va entendre de seguida, ell també la coneixia de
petit però el seu avi Roger Bernard III ho va fer tapiar per por a que les constants guerres que tenien no ho fessin malbé, també va fer tapar l'entrada que amb el temps s'ha degut remoure el terreny i s'ha mostrat l'obertura, jo us demanaria que un cop haguessiu sortit d'alla ho tapessiu tot i ni en diguessius res a ningú, si ha passat en secret durant 700 anys pot passar-ne 700 més, es tot el que us demano i podreu marxar en Pau. De totes formes avans visitareu el meu castell i menjareu de la meva taula, ja que sereu els únics a poder-ho fer.

Un cop la visita feta i ben tips agafarem el mateix cami de tornada, aquest cop acompanyats per el Comte de Foix, Gastó II fins a l'entrada a la galeria amb la promesa de fer el que ens havia demanat el nostre Copríncep, la ruta de tornada va ser més curta i animada que la d'anada, al acabar el passadis gran varem tornar a sentir una descarrega i tot va tornar al seu lloc, varem arrivar a la cova entrada la nit i molt cansats com si haguessim viscut un somni, ens varem possar a dormir, l'endemá havia quedat per tornar a tapiar l'entrada del passadis però ja estava fet, semblava que allà no hagues passat rés, pot-ser en realitat no va passar mai res, varem recollir i al sortir de la cova just a l'entrada hi havia una pedra amb les mides exactes per tapar l'entrada, amb molts esforços de tots tres i el "troll" del 4x4 ho varem aconseguir.

De tornada a Canillo silenci total, i crec que ningú n'ha tornat mai més a parlar de tot aixo.

EL CASINO DE L'ANY 1868

Segons ens diu l'història l'any 1868, el Síndic General i la majoria dels Consellers del Consell General d'Andorra van acordar la instal.lació d'un casino de joc a la Solana, territori andorrà que limita amb les terres franceses de l'Hospitalet.
Després del mil litigis, destitucións per part del bisbe d'Urgell, que més tart aquest té d'abandonar el territori per raons de les guerres Carlines, es nomema nou bisbe pero la situació empitjora, que el Síndic Major Moles d'Encamp s'oposa amb la majoria a l'obertura del casino, mentres que els promotors del mateix junt amb els progressistes fomenten una nova destitució del Consell i es canvia de Síndic i a la vegada es té por de portar la contraria al Co-princeps enemics del joc i perdre els privilegis, etc.
Mentres estant la Revolució estava en marxa dins andorra dos personatges en feien de les seves.
Per un cantó ens trobem a Mr. Kunnemann principal de la companya del casino i al Rogetó d'Escaldes, que aprofitan la disbauxa política que vivia andorra en aquells anys van construir amb un modo molt més discret dit casino en el lloc previst.
En aquell temps les vies de comunicació eren poques i escases i de dificil accés per lo que la impunitat estava a favor d'ells, la clientela d'andorra ja la tenien, es va forma com una "societat secreta" a la qual sols s'hi podia accedir si un 50% dels membres hi estaven d'accord, per la part francesa ja hi havien clients del sud disposats a assisitir a les sessións de joc nocturnes, en un any va estar enllestit.
A Andorra les coses estaven encara en ple debat, entre bisbes, Veguers francesos i Consellers Generals, el casino ja es va posar en marxa amb discreció i sense pompa.
Tota va funcionar més o menys bé fins al cap de dos anys, en que una nit d'estiu un jugador francès es va arruinar, aixo no tindria res de nou si no s'haguès tret de l'hermilla una pistola de petit calibre, de les de butxaca i s'hagués suicidat a la mateixa taula de joc.
Els promotors que fins llavors estaven més o menys contents es van trobar un problema afegit, la solució va passar per recollir les seves coses i portar-lo fins a un pont que hi ha uns centenars de metres més avall i deixar-lo caure com si al suicidar-se ell mateix hagues caigut, netejar bé el casino i "Rien ne va plus, faites vos jeux".
La cosa va tirar uns mesos més, a l'octubre un marit "cornut" va seguir a la seva dona i al seu amant fins al casino, allà va començar una discussió que va acabar al carrer a ganivetades per part de l'agressor amb ferides d'arma blanca al amant, que va acabar marxant tots tres
direcció l'Hospitalet.
I ja per última la xispa de que va acabar amb tot, una nit del mes de Desembre del 1875 com hem dit una xispa o cruspilla al foc va provocar un incendi que va reduïr el casino a cendres, al esser tot construit amb fusta i material inflamables l'endemá al mati sols quedaven quatre troços de fusta fumejant i Mr. Kunnemann i el Rogetó estirant-se dels cabells ja que s'habien quedat sense el seu somni, el casino de joc a andorra s'havia esfumat.
L'unic que es va salvar va ser la petita orquesta que per tal de acabar de guanyar-se el sou de la nit i salvar els instruments van sortir corrents i varen continuar tocant a la llum de l'incendi.
 

UN JOVE AVI D'ULLS BLAUS GRISOSOS

                                                         

Qui de vosaltres no recordareu la gasolinera del pont de la rotonda i aquell jove avi d'ulls blaus-grisosos que sols hi havia una paraula que no sabia dir i era NO, jo l'hi vaig començar a inflar-l'hi les pilotes o millor dit que m'he les inflés ell a mí sobre la decada dels seixanta ell ja devia de tenir sobre els 45 anys i jo just en devia de tenir 10 o 12, ben entés em refereixo a les pilotes de futbol encara que no he jugat mai en serio i quasi ni en broma a aquest esport.
El meu para al esser veins era client i com en aquella casa el NO no existia per a ningú tot-hom i era amic, poc a poc jo em vaig anar fent gran i aquell noi gran d'ulls blaus grisosos m'anava explican coses que cada vegada m'anaven interessant més, en sabia de tot i llegia de tot,el taulell era una especia de quiosc de premsa, L'Independent, La Vanguardia, totes les revistes de fotografia , i un llarg etc. Un dia em va fer veure l'altre cantó del carrer a través d'un objectiu d'una máquina, suposo que d'una de bona i quasi segur una Leika que era lo que més utilitzava ell, recordo que es mirava per sobre per aixo ho dedueixo aixi, aixo em va aixecar una petita passió per la fotografia pero lo que més em va despertar va ser la passió per les motos, ell va ser un dels pioners a Andorra amb les motocicletes, passava el port amb neu i el seu fill Jean tapat a dintre del side-car amb una estufeta de petroli per mantenir-lo calent quant ningú tenia "nassos" a passar, m'explicava mil histories de les primeres motos que va veure a França al arrivar-hi a finals dels anys 20, época en que França era pionera en el sector de la motocicleta, us diré que ell va tenir moto, una Harley de les descafeinades fins ben entrats els anys 80, es a dir tenia sobre 70 anys.
Avans he comentat que va ser pioner amb la moto a Andorra, també ho va ser amb l'esqui, quant no podia passar amb moto el port cap a França ho feia amb esquis i junt amb altres il.lustres andorrans va fer neixer l'esqui, pioner junt amb Claverol, Rebés i altres en la fotografia, de tots els clubs esportius tenia el nº 1 de soci. Aquella gasolinera era el punt de trobada de quasi tot Andorra, si tenies de deixar un encarrec per algú ho feies alla perque en un moment ho altre hi passaria, recordo els cap-vespres les tertuies que es feiem amb gent ilustre com el mestre Fontbernat, més endavant amb gent de la radio i premsa com el Josep Mª Ubach,el Josep Mª Monsonis,Mr.Michel Brard i molts d'altres sobre tot comerciants
i amics dels voltants i que amb el temps els noms s'em han anat esborrant. Es parlava de tot i mai es dicutia per res. També et podies trobar en un moment donat gent ilustre que deixaven el cotxe aparcat allá que sempre i havia lloc, el Sr.Porcioles, el Sr.Godó de la Vanguardia i molts d'altres que no venen al cas.
L'any 1982 els aiguats es van emportar quasi 40 anys de els seus records, just feia un any que s'havia casat per segona vegada i aixo va ser un cop dur per ell, pero les forçes encara el van fer aguantar molts més anys que el que va aguantar la vella gasolinera.

Podria estar hores i hores escrivint coses d'aquest avi que va neixer jove i que jove perdurará en la nostra memória, per si algú encara té algún dupte de qui m'he referit durant aquestes linies us deixo una foto del seu ull, l'ull blau-grisos,encara que sigu en b/n del Josep, el Pepito, Alsina i Marti, un home que no ha tingut el reconeixament que s'ha merescut.
 

DIADA DE MERITXELL ALS ANYS 60, FESTA NACIONAL

Avui es vigilia de Meritxell, demá será el gran dia dels Andorrans, pero en el passat tot era diferent, intentaré recrear entre la ficció i la realitat un diada de Meritxell del finals dels anys 50 principis dels 60,com a data anecdotica Andorra tenia en aquells anys uns 7100 habitants aproximadament.
La vigilia de Meritxell era ja un dia important i mogut, al Santuari les dones de Meritxell de bon mati ja netejaven, engalanaven amb flors i guirnaldes, posaven les estovalles netes i enmidonades sobre l'altar, preparaven el vestuari dels diferents capellans i bisbe que concelebrarien la missa principal.
A les parroquies s'organitzaven els grups que pujarien al cap vespre a peu al Santuari per el cami vell, avui desaparegut en part, les torxes i els cantics i goijos a Mare de Déu, també s'engalanaven carrers i places i es posaven banderes nacionals als balcons i als Clipols i busos de linea.
Un cop tocades les set de la tarde començaven a sortir les diferentes processións a peu cap a Meritxell, es té de dir que no hi havia masses cotxes i era una tradicció molt arrelada pujar a Meritxell a peu. Els primers pelegrins arrivaven just a l'hora de la primera missa, la que s'actualment es diu la del joves, oient missa i es disposavent a buscar lloc per instal.lar-se als prats que envoltaven el Santuari, un cop allá un bon esmozar, pá de pagés, llangonissa, pernil i formatge tot de casa, regat amb un bon vi del priorat de les bodegues de l'Armengol.
Cap al migdia arrivaven les autoritats, el Bisbe-Princep Dr. Ramón Iglesias i Navarri, el Sindic General Exmc. Juliá Reig, el Sub Sindic General i la resta de conseller, preverees etc. que eren rebut per una delegació de la Policia, engalanats i empolainats per rendir els honors pertinents.
En aquella hora s'oficiava la missa solemne de Meritllxell, en la qual s'oferia la missa a la nostra patrona i es cantava l'hinme nacional. Un cop acaba la missa i per odre d'importancio tots el ciutants/nes que ho desitjavent passaven a besar la verge.
Moments després els discursos eclesiastics i politics, cada un d'ells devien estirar les orelles de la gent a la seva manera i en funció de com havia anat l'any.



Seguidament ballada de sardanes a l'explanada de l'ermita i tot seguit i com si fos una gran familia d'andorrans i alguns nous vinguts tot-hom s'assentave a terre i feia un gran dinar de germanor.
Es suposa que les autoritats eren invitats per una de les moltes cases amb possibles de Meritxell.
Cap al tart i després d'oir l'ultim res, la gent anaven desfilant, uns amb Clipol, altres amb l'Hispano,altres amb l'Huguet i els de més a la vora a peu, encara que crec que aquest dia el transport era gratuït.
Doncs aixi es com recordo jo una diada de Meritxell quant era jovenet, quasi un nen.

També recordo i com molts recordarem el dia en que tot va canviar, el 8 de setembre de 1972, des de llavors mai a tornat a ser igual, pero d'aixo en parlarem un altre dia.


LA RUFINA CABANES DE CAL PERE

Amb el mes record i afecte a una gran persona, la Rufina Cabanes de Cal Pere, que vaig apreciar i crec que ella a mi també i que avui degut a l'edat avançada i a una malaltia ja no pot fer una vida com tot-hom desitgem fer-la. Un petó i una abraçada molt forta i que Deu us dongui força per continuar donant guerra.

Som als anys 70 i al barri dit de Prada Ramón, concretament al Carrer de Sant Salvador, en aquella época hi havien varis petits comerços dedicats cada un d'ells a diferents especialitats, fotografia, mobles, perruqueria, alimentació, he dit alimentació donc aqui em volia situar una botigueta d'alimentació que va donar serveix al barri durant varies décades s'en deia i si no estic equivocat Comerç Cabanes.
Per posar-vos en situació la botiga la regentava el matrimoni el Manel Pujol "alies" El Rufino ó El Cabanes, La Rufina Cabanes, els fills, el Jordi, l'Alejandro i la Meritxell i no sé si hi havia algún mosso o ajudant més.
Jo en aquella época devia tenir uns 14 a 16 anys compto, l'Alex ja en devia tenir 18 o 19 ja que portava cotxe.
Recordo molt bé la Rufina darrera del taulell despatxant a totes les parroquianes que anaven a comprar diariament els productes frescos i de la terra, car els productes que venia la Rufina la gran majoria eren de producció propia, verdures i hotalisses, ous, conills i gallines practicament era tot de Cal Pere.
Al meu semblar la Rufina era la que tallava el bacalla a la botiga, el Rufino amb el puret a la boca devia fer tasques d'anar a buscar el genero, el Jordi no el recordo, la Meritxell la més joveneta solia estar-hi quant l'escola l'hi permitia i a mi m'agradava veure-la, era una noieta de la meva edat guapeta i sempre t'atrauen les jovenetes en auestes edats i devia tontejar amb ella tant com podia, pot-ser fins i tot em devia agradar força, pero deixe-m'ho aqui perque no hi ha res del cert i tot son especulacións. Recordo també que teniem dos cotxes Peugeot un 403 "baché" i una 204 de color blau cel.
Jo tant hi anava a comprar com a final dels dies d'estiu en que no teniem col.legi per anar amb l'Alex a buscar la llet a la Borda Mateu habitalment amb el Peugeot 204, m'agradava amar-hi, l'Alex, llavors l'hi deiem Alejandro m'explicava coses de nois grans, coses que per a mi eran noves i misterioses, també l'acompanyava a algún altre lloc que no explicaré perque ja forma part del passat i de la vida privada i que tampoc recordo amb molta claretat, el que si recordo son els estables de la Borda Mateu amb les vaques dintres i aquella olor de llet acabada de munyir, les llaunes d'alumini que tancaven a pressió i col.locaven dretes dins Peugeot, també altres vegades anavem amb l'altre Peugeot, el més gran a portar alguna comanadda o a buscar genero i aixi passavem els estiu.
Pero vull fer una mica de resó de la Rufina, jo en aquella época ja la veia una persona curtida, devia ser per les époques que devia passar a l'hort, al camp o fent tabac, el que si recordo es un somriure dolç que mai no faltava per a ningú, ningú marxava mai de la botiga sense alguna cosa que no pogues pagar, la Rufina feia llista, dels altrespoques coses puc dir la rel.lacio va ser alb l'Alejandro i la Rufina, amb el Cabanes pare també segurament haviem tingut alguna parrafada pero crec que era home de poques paraules i menys amb nens com jó. Si en alguna cosa he errat l'Eva, una neta de la Rufina, em corregirá, pero penso que havent passat tant i tants anys els records es difuminen i canvien de color.

No hay comentarios:

Publicar un comentario