EPISODIS D'HISTORIA ANDORRANA
(RICARD FITER ANY 1970)
-PRIMER PERIODE-
Des de l'origen d'Andorra fins l'any 1278
Época prehistòrica
Les Valls d'Andorra en el quatermari,eren inhabitable per causa de les geleres del periode glacial, i podem dir que grácies a les excavacions i investigacións dels arqueòlegs andorrans, podem datar a l'época neolitica els primers homes que van habitar al Principat.
Al 1959, els senyors Pere Canturri i Maurici Naudi descobreixen a la balma de la Margineda l'esquelet d'una dona juntament amb ceràmiques i instruments de pedra i d'os. Al 1962 hom troba a la Roureda del Cedre uns extraordinaris exemplars de destrals de sílex.Els dos descobriments, segons estudis fets, podrien datar del tercer milernar abans de Jesucrist. Una troballa digna d'atenció és la punta de llança que es va trovar a la regió andorrana d'Arinsal, que els nostres experts daten dels segle IX o VIII A.C. Prop del lloc anomenat Roc de les Bruixes es trobaren dues pedres en diferents desnivells amb símbols gravats que es poden enquadrar també dins l'época prehistòrica.
Primeres resenyes històriques
Polibi,historiador grec que vers l'any 150 a.c. escriví la "Història General" ens relata les campanyes d'Aníbal al segle III a.c. Ens diu que aquest en entrar a la Península Ibèrica, lliutà amb Ilergetes, Bargusis, Arenosis i Andosins, o sigui, els habitants de Lleida, Berga, Vall d'Aran i Vall d'Andorra.
Plini el jove també evoca en les seves cartes els poble que environen la regió del Cadí, anomenant-los "andorrisae" que bé podríen ésser els qui més tard van ocupar les Valls pirinenques.
Al segel II a.c. els romans envolten els Pirineus, encara que no creiem que dominessin les Valls militarment.
La influencia romanaes va deixar sentir a Andorra; es va imposar el llatí i la moneda romana circulava pel país ja que s'han trovat bastantes monedes romanes a Les Escaldes i a Sant Julià.
Andorra doncs, durant la dominació de Roma per les Gàl.lies i per la Peninsula Ibèrica quedava ja constituïda, al nostre entendre, com una unitat geográfica i administrativa, sense que fos objecte de cap invasió militar.
Les invasions àrabs del segle VIII
Des del primer deccenni del segle VIII,els àrabs van ocupar la Península Ibèrica fins arribar a la Septimània,on Carles Martel,cabdill dels Francs,els afronta.
Segurament les Valls d'Andorra foren ocupades pels sarraïns, però també creiem que el país oferia tant als refugiats com als visigods un bon lloc per a resistir els sarraïns. Per tant la invasió d'aquest mai no va ésser completa dins les Valls, i sabem segur que a partir del 740 no quedava ja cap àrab ni a Andorra ni a les regions superiors del Segre.
Al 768 la Septimània i Aquitania quedaven en part en poder dels francs dirigits per Pepí el Breu que divideix el regne entre els seus dos fills Carles i Carlemany. Carles mor al 771 i Carlemany queda al cap dels francs.
Les Valls d'Andorra en el quatermari,eren inhabitable per causa de les geleres del periode glacial, i podem dir que grácies a les excavacions i investigacións dels arqueòlegs andorrans, podem datar a l'época neolitica els primers homes que van habitar al Principat.
Al 1959, els senyors Pere Canturri i Maurici Naudi descobreixen a la balma de la Margineda l'esquelet d'una dona juntament amb ceràmiques i instruments de pedra i d'os. Al 1962 hom troba a la Roureda del Cedre uns extraordinaris exemplars de destrals de sílex.Els dos descobriments, segons estudis fets, podrien datar del tercer milernar abans de Jesucrist. Una troballa digna d'atenció és la punta de llança que es va trovar a la regió andorrana d'Arinsal, que els nostres experts daten dels segle IX o VIII A.C. Prop del lloc anomenat Roc de les Bruixes es trobaren dues pedres en diferents desnivells amb símbols gravats que es poden enquadrar també dins l'época prehistòrica.
Primeres resenyes històriques
Polibi,historiador grec que vers l'any 150 a.c. escriví la "Història General" ens relata les campanyes d'Aníbal al segle III a.c. Ens diu que aquest en entrar a la Península Ibèrica, lliutà amb Ilergetes, Bargusis, Arenosis i Andosins, o sigui, els habitants de Lleida, Berga, Vall d'Aran i Vall d'Andorra.
Plini el jove també evoca en les seves cartes els poble que environen la regió del Cadí, anomenant-los "andorrisae" que bé podríen ésser els qui més tard van ocupar les Valls pirinenques.
Al segel II a.c. els romans envolten els Pirineus, encara que no creiem que dominessin les Valls militarment.
La influencia romanaes va deixar sentir a Andorra; es va imposar el llatí i la moneda romana circulava pel país ja que s'han trovat bastantes monedes romanes a Les Escaldes i a Sant Julià.
Andorra doncs, durant la dominació de Roma per les Gàl.lies i per la Peninsula Ibèrica quedava ja constituïda, al nostre entendre, com una unitat geográfica i administrativa, sense que fos objecte de cap invasió militar.
Les invasions àrabs del segle VIII
Des del primer deccenni del segle VIII,els àrabs van ocupar la Península Ibèrica fins arribar a la Septimània,on Carles Martel,cabdill dels Francs,els afronta.
Segurament les Valls d'Andorra foren ocupades pels sarraïns, però també creiem que el país oferia tant als refugiats com als visigods un bon lloc per a resistir els sarraïns. Per tant la invasió d'aquest mai no va ésser completa dins les Valls, i sabem segur que a partir del 740 no quedava ja cap àrab ni a Andorra ni a les regions superiors del Segre.
Al 768 la Septimània i Aquitania quedaven en part en poder dels francs dirigits per Pepí el Breu que divideix el regne entre els seus dos fills Carles i Carlemany. Carles mor al 771 i Carlemany queda al cap dels francs.
Els visigods demanen ajuda al rei franc i Carlemany el 788 passa els Pirineus i ocupa la part septentrional de la Península. Crea els comtats de Besalú, Empúries, Rosselló, Barcelona, Cerdanya, Pallars i Urgell, formant la "Marca Hispànica".
La Carta de Carlemany
Existeix una Carta que data del 805, segons la qual, Carlemany i el seu fill Lluis el Piadós després d'haver conquerit la regió de Barcelona i en arrivar a la d'Urgell, van trobar-se amb la Vall d'Andorra. Van enviar allí pagesos i artesans, per a repoblar els terrenys circumdants del riu Valira. Aquesta gent i els propis natius, segons la Carta, quedaven sotmesos a l'autoritat dels reis francs, i podien elegir representants d'entre ells mateixos.
L'autenticitat o falsedat d'aquesta "Carta", roman encara avui en discussió, ja que l'opinió entre els autors no coincideix.
Per la nostra part, podem observar que aquests privilegis que Carlemany atorga als Andorrans en la "Carta", suposant que sigui autèntica, són els mateixos que es reconeixen als habitants de les regións septentrionals de la Península Ibèrica on es refugiaren fugint dels àrabs.
Tot amb tot cal també reconèixer la tesi d'altres autors com Brutails que afirma que l'escriptura de la Carta és posterior al segle VIII tant per la llengua en què està escrita, com per laredacció i formulari.
Finalmentt podem citar aquí una de les recents i més interessants tesis que s'han fet en tot allò que es refereix a la "Carta". Es tracta de Mr. Descheemaeker que estableix una teoria tocant a aquest escrit: Els fets que relata la "Carta", segons ell, son verídics, pèro l'escrivà, autor del text, d'un text que segurament no era el mateix que l'original, que es devia perdre, va compondre una altra "Carta" que s'assemblés a la primera que es feu anys abans.
Així doncs, restant una mica d'importància a aquesta "Carta", considerem que Andorra en aquella época era segurament com una de les altres valls del sud de França, Pirineus i regions septentrionals de la Península Ibèrica subjectes als acords que Carlemany firmava amb els habitants o nobles feudals. No creiem obvi per tant fer una realitat d'aquesta llegenda, segons la qual Carlemany va ésser el fundador d'Andorra considerada com a entitat política.
El segle IX: L'Acta de Consagració de la Catedral d'Urgell
L'Acta és signada per Sissebut i pel Comte Sunifred en representació de Lluís el Piadós.
Per l'Acta del 988, Borrell II comte de Barcelona i d'Urgell, va cedir al bisbe Salla les diferents parròquies andorranes i per contrapart el Bisbat d'Urgell donava al comte algunes parròquies del Bergadà i Cerdanya.
Dues butlles, la del papa Silvestre II al 1001 i la de Benet VIII al 1013 confirmen l'Acta de donació de Borrell II al Bisbat d'Urgell.
L'Acta del 988, amb tot, no va ésser una cessió plena, ja que en ella només s'esmenten les parròquies de Sant Julià, Santa Coloma, Ordino i Andorra, i no s'esmenten les de Canillo, La Massana i Encamp. Això, unit al poder i a la influència que exercien els comtes d'Urgell sobre les Valls d'Andorra, ens fa creure que fins a l'any 1133, en que Ermengol VI comte d'Urgell cedeix tots els drets que tenia sobre Andorra al bisbe Pere Berenguer, les Valls no van pertanyer totalment com a senyoriu feudal als bisbes.
Cal remarcar aquí, que des de finals del segle X en què fou atorgada l'Acta de donació als bisbes d'Urgell per Borell II fins a la primera meitat del segle XII, quan Ermengol VI cedeix els seus drets al Bisbat, els comtes d'Urgel van continuar intervenint en les Valls, com per exemple Ermengol I, al 1007 que lliura a uns monjos part dels impostos que rep del andorrans, o bé Ermengol IV, el 1083, que cedeix als bisbes d'Urgell els drets sobre mercaderies i pas, que rebia de les parròquies d'Andorra.
El segle XII.
Des del començament del segle XII els bisbes d'Urgell havien estat sempre protegits per la família Caboet que tenia grans possessións, entre les quals figuraven valls que limitaven amb Andorra.
Ja dins el segle XII, és per causa del testament de Ramon de Caboet, el qual donà al Bisbat d'urgell la regió de Caboet i per tant desheretava al seu germà Arnald de Caboet, que aquest últim, Arnald de Caboet, es rebel-la contra el bisbe d'Urgell Bernard Sanç sense èxit.
Li calgué avenir-se a firmar un acord,el 19 de Juliol de 1159 i sotmetre's al bisbe Sanç.Aquest, amb tot, li deixa les valls de Sant Joan, Caboet i Andorra en feu.
Cal fer atenció especial a les Concòrdies que els bisbes Bernard Sanç, el 1162 i Arnau de Perexens, el 1176, van firmar directament amb els andorrans.
En la primera Concòrdia s'estipulaven que els bisbes elegirien els Batlles per Andorra, que cada any portarien al bisbat sis pernils i que quan ell arribés a les Valls se'l rebria amb tots els honors i àdhuc se li lliuraria quatre pernils, quaranta pans i alguns bots de vi.
La segona Concòrdia, de 1176, esclareix la de 1162 i estipula un tribut de 100 denaris que es lliuraran cada dos anys al bisbe per Nadal.
El segle XIII.
L'any 1180, la descendent de la casa de Caboet, Arnalda, va casar-se amb Bertrand de Tarascó, que al cap de cinc anys la va deixar vídua després d'una llarga malaltia. Arnalda, jove encara, va contreure segones núpcies amb Arnald, vescomte de Castellbò.
Andorra que, com haviem dit, depenia de la familia de Caboet, no passa a unir-se als dominis de Castellbò fins a l'any 1198 data en que morí el fill del primer matrimoni d'Arnalda i Bertrand de Tarascó. És aleshores, quan es produeix la total unificació de les cases de Caboet i Castellbò i per consegüent la dependència de les nostres Valls a Castellbò.
El 1203, vint anys després de les segones núpcies d'Arnalda de Caboet amb l'hereu dels Castellbò, es produeix un fet important. La descendent de les families Caboet i Castelbò, Ermesinda, volia casar-se amb Roger Bernard II, comte de Foix. I per tant, tots els dominis de Caboet i Castellbò, inclosa Andorra, havien de passar al feu de la Casa de Foix que aixi assoliria la màxima expansió política i econòmica de la seva història.
El fet de que els béns dels Castellbò passessin a la Casa de Foix no va acabar de convèncer al bisbe d'Urgell Bernard de Vilamur, i va negar-se que es realitzessin les núpcies d'Ermesinda i Bernard de Foix.
Ajudat el bisbe pel comte d'Urgell Ermengol VII derrota el comte de Castellbò pare d'Ermesinda i a Bernard de Foix.
Mort el bisbe Vilamur el 1203, i essen comte d'Urgell Ermengol VIII, el nou bisbe Pere de Puigvert firma el 1206 untracta de pau amb Arnald de Castellbò pel qual aquest últim es compromet a respectar els acords que ja havien firmat Arnald de Castellò amb el bisbe Bernard de Vilamur el 1201 pels quals es reconeixia vasall del Bisbat.
Al 1208 mor Ermengol VIII comte d'Urgell. Arnald de Castellbò, veient que el bisbe es quedava sense el seu aliat, casa per fí la seva filla Ermesinda amb el comte de Foix, i passa així els dominis de Caboet i Castellbò al comtat de Foix.
Fi del Primer Episodi.
Des de la Possessió d'Andorra pels comtes de Foix a la fusió de les Cases de Castellbò i de Foix.
Dins ja del segle XIV, el 13 de desembre del 1315, mor el fill de Roger Bernard III de Foix, Gastó I. Per tant el tercer Coprincep d'Andorra.
Gastó I,avans de morir va dividir la seva herencia en tres parts. Passà a Gasto II, fill gran de la Casa de Foix els següents dominis: Foix, Donezan, Bearn i Andorra.
A l'altre fill, Roger Bernard , li revertiren les possessíons de Catalunya i la Casa de Castellbò que abans havia estat, recordem, del seu besavi, Arnarld de Castellbò. Roger Bernard va casa-se, l'any 1329 amb Constança de Luna fent aleshores efectiu el seu domini sobre la casa Castellbò.
Pel que es refereix a la línea directa del Comtat de Foix, Gastó II té un fill dit Gastó Phoebus o Gasto III. Aquest últim mor sense hereu, l'any 1391 i aleshores tota l línea directa de Roger Bernard II, Roger Bernard III, Gásto I, Gastó II i Gastó Phoebus queda truncada.
En conseqüeència es produeix una altr volta la unió de tots els dominis de Catalanya, Castellbò i Foix en mans de Mateu, vescomte de Castellbò i nét, recordem-ho, de Roger Bernard, germá de Gastó II.
Mateu mor poc temps després d'haver rebut l'herencia de Gasto III. En no tenir descendència, tots els dominis passen a la seva germana Isabel casada amb Archambaud de Grailli que el 1401 pren el nom de comte de Foix.
El fill d'Isabel i d'Archambaud de Foix, Joan hereta els dominis de Bearn, Castellbò, Foix i el Cosenyoriu d'Andorra, consolidant ja aquestes possessions com a descendent legítim de la casa de Foix.
El fill de Joan de Foix, Gastó IV, es casa amb Eleono d'Aragó filla de Joan II d'Aragó i Navarra als quals succeí el descendent Francesc Phoebus que, en morir, quan encara era nen, passa tota la seva herencia a la seva germana Caterina.
Caterina es casa el 1484 i la seva filla el 1548 contreu núpcies amb Antoni de Borbó.
El fill de Caterina de Foix i Antoni de Borbó seria Enric III de Navarra, comte de Foix, vescomte de Bearn i Cosenyor d'Andorra. Al 1589 Enric III es convertiria en Enric IV de França.
Consell de la Terra (s.XV)
L'Any 1419 el bisbe d'Urgell va autoritzar els andorrans a arreglar els seus assumptes mitjançant un Consell elegit per ells mateixos. Dit Consell és el remot predecessor de l'actual Consell General de les Valls.
Als andorrans els mancava una casa del Govern, un lloc on poder reunir-se i dedicar-se a les tasques administratives. Fou aleshores que es va contruir un magnific edifici amb el nom de "Casa de la Vall". Avui aquest edifici es el Parlament andorrà, amb biblioteca, arxius, palau de justícia, pressons, capella, i no hi manca una gran cuina on menjaven els consellers, i un antiquíssim garrot per executar els condemnats.
Fi del Segon Episodi
Existeix una Carta que data del 805, segons la qual, Carlemany i el seu fill Lluis el Piadós després d'haver conquerit la regió de Barcelona i en arrivar a la d'Urgell, van trobar-se amb la Vall d'Andorra. Van enviar allí pagesos i artesans, per a repoblar els terrenys circumdants del riu Valira. Aquesta gent i els propis natius, segons la Carta, quedaven sotmesos a l'autoritat dels reis francs, i podien elegir representants d'entre ells mateixos.
L'autenticitat o falsedat d'aquesta "Carta", roman encara avui en discussió, ja que l'opinió entre els autors no coincideix.
Per la nostra part, podem observar que aquests privilegis que Carlemany atorga als Andorrans en la "Carta", suposant que sigui autèntica, són els mateixos que es reconeixen als habitants de les regións septentrionals de la Península Ibèrica on es refugiaren fugint dels àrabs.
Tot amb tot cal també reconèixer la tesi d'altres autors com Brutails que afirma que l'escriptura de la Carta és posterior al segle VIII tant per la llengua en què està escrita, com per laredacció i formulari.
Finalmentt podem citar aquí una de les recents i més interessants tesis que s'han fet en tot allò que es refereix a la "Carta". Es tracta de Mr. Descheemaeker que estableix una teoria tocant a aquest escrit: Els fets que relata la "Carta", segons ell, son verídics, pèro l'escrivà, autor del text, d'un text que segurament no era el mateix que l'original, que es devia perdre, va compondre una altra "Carta" que s'assemblés a la primera que es feu anys abans.
Així doncs, restant una mica d'importància a aquesta "Carta", considerem que Andorra en aquella época era segurament com una de les altres valls del sud de França, Pirineus i regions septentrionals de la Península Ibèrica subjectes als acords que Carlemany firmava amb els habitants o nobles feudals. No creiem obvi per tant fer una realitat d'aquesta llegenda, segons la qual Carlemany va ésser el fundador d'Andorra considerada com a entitat política.
El segle IX: L'Acta de Consagració de la Catedral d'Urgell
L'Acta de Consagració de la Catedral d'Urgell que data del primer de novembre de 839, és el primer document que esmenta d'una manera clara els andorrans i les sis parròquies del Principat: Laurèdia, Andorra, Sancta Columba, Maciana, Ordínavi, Encampo, Caníllave.
L'Acta és redactada en llatí i conté els noms de les 279 demarcacions que aleshores pertanyien al Bisbat d'Urgell, entre les quals figuren les sis parròquies andorranes, a més de la de Santa Coloma que avui es trova integrada amb Andorra la Vella.L'Acta és signada per Sissebut i pel Comte Sunifred en representació de Lluís el Piadós.
El poder temporal i espiritual dels Bisbes d'Urgell fins al segle XII
Dues butlles, la del papa Silvestre II al 1001 i la de Benet VIII al 1013 confirmen l'Acta de donació de Borrell II al Bisbat d'Urgell.
L'Acta del 988, amb tot, no va ésser una cessió plena, ja que en ella només s'esmenten les parròquies de Sant Julià, Santa Coloma, Ordino i Andorra, i no s'esmenten les de Canillo, La Massana i Encamp. Això, unit al poder i a la influència que exercien els comtes d'Urgell sobre les Valls d'Andorra, ens fa creure que fins a l'any 1133, en que Ermengol VI comte d'Urgell cedeix tots els drets que tenia sobre Andorra al bisbe Pere Berenguer, les Valls no van pertanyer totalment com a senyoriu feudal als bisbes.
Cal remarcar aquí, que des de finals del segle X en què fou atorgada l'Acta de donació als bisbes d'Urgell per Borell II fins a la primera meitat del segle XII, quan Ermengol VI cedeix els seus drets al Bisbat, els comtes d'Urgel van continuar intervenint en les Valls, com per exemple Ermengol I, al 1007 que lliura a uns monjos part dels impostos que rep del andorrans, o bé Ermengol IV, el 1083, que cedeix als bisbes d'Urgell els drets sobre mercaderies i pas, que rebia de les parròquies d'Andorra.
El segle XII.
Des del començament del segle XII els bisbes d'Urgell havien estat sempre protegits per la família Caboet que tenia grans possessións, entre les quals figuraven valls que limitaven amb Andorra.
Ja dins el segle XII, és per causa del testament de Ramon de Caboet, el qual donà al Bisbat d'urgell la regió de Caboet i per tant desheretava al seu germà Arnald de Caboet, que aquest últim, Arnald de Caboet, es rebel-la contra el bisbe d'Urgell Bernard Sanç sense èxit.
Li calgué avenir-se a firmar un acord,el 19 de Juliol de 1159 i sotmetre's al bisbe Sanç.Aquest, amb tot, li deixa les valls de Sant Joan, Caboet i Andorra en feu.
Cal fer atenció especial a les Concòrdies que els bisbes Bernard Sanç, el 1162 i Arnau de Perexens, el 1176, van firmar directament amb els andorrans.
En la primera Concòrdia s'estipulaven que els bisbes elegirien els Batlles per Andorra, que cada any portarien al bisbat sis pernils i que quan ell arribés a les Valls se'l rebria amb tots els honors i àdhuc se li lliuraria quatre pernils, quaranta pans i alguns bots de vi.
La segona Concòrdia, de 1176, esclareix la de 1162 i estipula un tribut de 100 denaris que es lliuraran cada dos anys al bisbe per Nadal.
El segle XIII.
L'any 1180, la descendent de la casa de Caboet, Arnalda, va casar-se amb Bertrand de Tarascó, que al cap de cinc anys la va deixar vídua després d'una llarga malaltia. Arnalda, jove encara, va contreure segones núpcies amb Arnald, vescomte de Castellbò.
Andorra que, com haviem dit, depenia de la familia de Caboet, no passa a unir-se als dominis de Castellbò fins a l'any 1198 data en que morí el fill del primer matrimoni d'Arnalda i Bertrand de Tarascó. És aleshores, quan es produeix la total unificació de les cases de Caboet i Castellbò i per consegüent la dependència de les nostres Valls a Castellbò.
El 1203, vint anys després de les segones núpcies d'Arnalda de Caboet amb l'hereu dels Castellbò, es produeix un fet important. La descendent de les families Caboet i Castelbò, Ermesinda, volia casar-se amb Roger Bernard II, comte de Foix. I per tant, tots els dominis de Caboet i Castellbò, inclosa Andorra, havien de passar al feu de la Casa de Foix que aixi assoliria la màxima expansió política i econòmica de la seva història.
El fet de que els béns dels Castellbò passessin a la Casa de Foix no va acabar de convèncer al bisbe d'Urgell Bernard de Vilamur, i va negar-se que es realitzessin les núpcies d'Ermesinda i Bernard de Foix.
Ajudat el bisbe pel comte d'Urgell Ermengol VII derrota el comte de Castellbò pare d'Ermesinda i a Bernard de Foix.
Mort el bisbe Vilamur el 1203, i essen comte d'Urgell Ermengol VIII, el nou bisbe Pere de Puigvert firma el 1206 untracta de pau amb Arnald de Castellbò pel qual aquest últim es compromet a respectar els acords que ja havien firmat Arnald de Castellò amb el bisbe Bernard de Vilamur el 1201 pels quals es reconeixia vasall del Bisbat.
Al 1208 mor Ermengol VIII comte d'Urgell. Arnald de Castellbò, veient que el bisbe es quedava sense el seu aliat, casa per fí la seva filla Ermesinda amb el comte de Foix, i passa així els dominis de Caboet i Castellbò al comtat de Foix.
Fi del Primer Episodi.
-SEGON PERIODE-
Des del 1278 fins al 1512 Els Pareatges (S.XIII)Des de la Possessió d'Andorra pels comtes de Foix a la fusió de les Cases de Castellbò i de Foix.
Sorgiren amb freqüencia una sèrie de conflictres entre els bisbes d'Urgell i la Casa de Foix provocats per les incursions que uns i altres feien en territori andorrà.
Aquesta situació, va portar a l'elaboració d'un tractat anomenat Pareatge que posaria fi al cap de tants anys, a una sèrie de desavinences entres els bisbes i els comtes.
Aixì, lany 1278 va firmar-se entre el bis d'Urgell, Pere d'Urg i Roger Bernard III de Foix, aquest famós tractat del Pareatge, en virtut del qual es reconeixia la doble protecció dels bisbes d'Urgell i dels comtes de Foix sobre les Valls.
Els andorrans quedaren obligats ,aleshores,a un tribut anomentat "Questia".Els Coprínceps pel seu cantó,nomenaven un veguer o representant seu i es comprometien a protegir el andorrans.
El Pareatge,podem dir va ésser elaborat per la influència, en part, del Rei Pere III d'Aragó i pel bisbe de València, disgustats per la contínua guerra entre el bisbe d'Urgell i el comte fe Foix.
Aquest tractat o Pareatge del 1278 va ésser confirmat per mitjà d'una butlla del papa Martí IV el 7 d'octubre de 1282, mentre que el 6 de desembre de 1288 es firmava un segon tractat pel fer de resoldre una sèrie de dificultats que encara existien.
Cal observar que aquest dos Pareatges, el de 1278 i el de 1288, es troven encara vui en vigor.Aixì veien com Andorra té la constitució més vella, no sols d'Europa, sinó del món.
L'Herencia de Gastó I (s.XIV)
Aquesta situació, va portar a l'elaboració d'un tractat anomenat Pareatge que posaria fi al cap de tants anys, a una sèrie de desavinences entres els bisbes i els comtes.
Aixì, lany 1278 va firmar-se entre el bis d'Urgell, Pere d'Urg i Roger Bernard III de Foix, aquest famós tractat del Pareatge, en virtut del qual es reconeixia la doble protecció dels bisbes d'Urgell i dels comtes de Foix sobre les Valls.
Els andorrans quedaren obligats ,aleshores,a un tribut anomentat "Questia".Els Coprínceps pel seu cantó,nomenaven un veguer o representant seu i es comprometien a protegir el andorrans.
El Pareatge,podem dir va ésser elaborat per la influència, en part, del Rei Pere III d'Aragó i pel bisbe de València, disgustats per la contínua guerra entre el bisbe d'Urgell i el comte fe Foix.
Aquest tractat o Pareatge del 1278 va ésser confirmat per mitjà d'una butlla del papa Martí IV el 7 d'octubre de 1282, mentre que el 6 de desembre de 1288 es firmava un segon tractat pel fer de resoldre una sèrie de dificultats que encara existien.
Cal observar que aquest dos Pareatges, el de 1278 i el de 1288, es troven encara vui en vigor.Aixì veien com Andorra té la constitució més vella, no sols d'Europa, sinó del món.
L'Herencia de Gastó I (s.XIV)
Dins ja del segle XIV, el 13 de desembre del 1315, mor el fill de Roger Bernard III de Foix, Gastó I. Per tant el tercer Coprincep d'Andorra.
Gastó I,avans de morir va dividir la seva herencia en tres parts. Passà a Gasto II, fill gran de la Casa de Foix els següents dominis: Foix, Donezan, Bearn i Andorra.
A l'altre fill, Roger Bernard , li revertiren les possessíons de Catalunya i la Casa de Castellbò que abans havia estat, recordem, del seu besavi, Arnarld de Castellbò. Roger Bernard va casa-se, l'any 1329 amb Constança de Luna fent aleshores efectiu el seu domini sobre la casa Castellbò.
Pel que es refereix a la línea directa del Comtat de Foix, Gastó II té un fill dit Gastó Phoebus o Gasto III. Aquest últim mor sense hereu, l'any 1391 i aleshores tota l línea directa de Roger Bernard II, Roger Bernard III, Gásto I, Gastó II i Gastó Phoebus queda truncada.
En conseqüeència es produeix una altr volta la unió de tots els dominis de Catalanya, Castellbò i Foix en mans de Mateu, vescomte de Castellbò i nét, recordem-ho, de Roger Bernard, germá de Gastó II.
Mateu mor poc temps després d'haver rebut l'herencia de Gasto III. En no tenir descendència, tots els dominis passen a la seva germana Isabel casada amb Archambaud de Grailli que el 1401 pren el nom de comte de Foix.
El fill d'Isabel i d'Archambaud de Foix, Joan hereta els dominis de Bearn, Castellbò, Foix i el Cosenyoriu d'Andorra, consolidant ja aquestes possessions com a descendent legítim de la casa de Foix.
El fill de Joan de Foix, Gastó IV, es casa amb Eleono d'Aragó filla de Joan II d'Aragó i Navarra als quals succeí el descendent Francesc Phoebus que, en morir, quan encara era nen, passa tota la seva herencia a la seva germana Caterina.
Caterina es casa el 1484 i la seva filla el 1548 contreu núpcies amb Antoni de Borbó.
El fill de Caterina de Foix i Antoni de Borbó seria Enric III de Navarra, comte de Foix, vescomte de Bearn i Cosenyor d'Andorra. Al 1589 Enric III es convertiria en Enric IV de França.
Consell de la Terra (s.XV)
L'Any 1419 el bisbe d'Urgell va autoritzar els andorrans a arreglar els seus assumptes mitjançant un Consell elegit per ells mateixos. Dit Consell és el remot predecessor de l'actual Consell General de les Valls.
Als andorrans els mancava una casa del Govern, un lloc on poder reunir-se i dedicar-se a les tasques administratives. Fou aleshores que es va contruir un magnific edifici amb el nom de "Casa de la Vall". Avui aquest edifici es el Parlament andorrà, amb biblioteca, arxius, palau de justícia, pressons, capella, i no hi manca una gran cuina on menjaven els consellers, i un antiquíssim garrot per executar els condemnats.
Fi del Segon Episodi
De 1512 a la Revolució Francesa
Durant el regnat de Ferrant el Catòlic,estigué Andorra sota el seu domini?
Un punt interessant per comentar de la nostra història andorranam és el de les conseqüencies per a Andorra que va tenir el fer d'haver perdut el comte de Foix des del 1512 els seus drets sobre el comtat de Castellbò.
Veiem en primer lloc que els comtes de Foix eren Coprínceps d'Andorra ja que havien heretat el comtat de Castellbò. Aixo no obstant , en llegir el text dels Pareatges, observem que Roger Bernard III, comte de Foix, va firmar dits tractats dels Pareatges no com a vescomte de Castellbò, sinò com a comte de Foix. Quan va morir el seu fill Gastó I, Andorra va passar juntament amb el comtat de Foix a Gastó II i no a Roger Bernard, germà petit d'aquest, quedant units al comtat de Castellbò.
Per tant, aquí ja trobem un primer motiu que, al nostre entendre, difereix dels qui afirmen que en aquest període del segle XVI, Andorra estigué sotmesa a Ferran el Catòlic que regnava sobre el vescomtat de Castellbò.
També, l'any 1517, Enric II rei de Navarra i comte de Foix, va reivindicar tots els dominis tots els dominis que Ferran el Catòlic havia confiscat al seu pare el 1512. En els textos d'aquesta reivindicació mai no es va fer cap al.lusió a les Valls d'Andorra, la qual cosa demostra també que mai no va ésser confiscada.
Tampoc tenim noticies de cap protesta que segurament s'hauria fet per part del bisbe d'Urgell o pel Papa en veure violada la Cosobirania que la clerecia tenia a Andorra.
Un quart argument a favor de la no integraci´d'Andorra per Ferran el Catòlic, el basem en el fet que als
arxius de la Seu d'Urgell hi ha un document en el qual es pot llegir com Andorra no va ésser anexada per Ferran el Catòlic, mai no li va interessar de posarse malament amb l'Església.
La donació de Ferran el Catòlic a Germana de Foix l'any 1513.
Veiem, però, amb sorpresa, perfectament explicable al nostre entendre, que Andorra va ésser, juntament amb Castellbò, les Valls d'Assua i de Vall-ferrera, compresa en la donació que Ferran el Catòlic va fer a la seva segona dona, Germana de Foix, a Valladolid el 28 de gener de 1513.
També Germana de Foix, va incloure les Valls d'Andorra en una venda per carta de gràcia que en l'any 1528 va fer a Llúis Boteller i d'Oliver, governador del Castell de Penyscola.
Aquestes dues excepcions, aixo no obstant, no ens aparten de la nostra teoria que Ferran el Catòlic mai no va poseir Andorra,ja que no existeix cap document, a part d'aquest dos, que demostri que Germana de Foix o Lluís Boteller van tenir les Valls com a domini propi.
Per altra part, Lluís Boteller va restituir els seus dominis a la corona l'any 1548 i en cap moment s'anomena Andorra, sinó tant sols Castellbò,Assua i Vallferrera.
Cal objectar finalment, que des del 1512 fins a final del segle XVI, la Quéstia o tribut que els andorrans pagaven al Cosenyor francès, va ésser donat sense interrupció als comtes de Foix, i mai a Ferran el Catòlic.
Per exemple, en l'any 1515, Pere de Fers, capità de Castell de Foix, reconeix haver rebut dels Senyors Cònsols i Prohoms de les Valls, la suma de 300 ducats d'or deguts a la reina de Navarra, comtessa Caterina de Foix.
El 16 de juliol de 1547, Miquel Deulofeu, batlle d'Andorra, reconeix; "Haver rebut en nom i per part del noble Joan de Fers, veguer de les Valls d'Andorra i col.lector de la Quéstia que acostuma a llevat dit Senyor al rei de Navarra, comte de Foix, de la part del Consell General d'Andorra, la suma de 459 lliures barcelonines"....
L'onze de desembre de 1534, Enric, rei de Navarra, i comte de Foix, ordenà que: "Els nostres súbdits i vasalls de la nostra Vall d'Andorra, pagaran per l'any 1535 en dos termes i en la forma acostumada, 1100 florins d'or"....
El 17 de març del 1591, Caterina de Borbó, princesa de Navarra, dispensa als andorrans d'anar a la Cort del rei Enric IV de França per pagar la Quéstia, i els autoritza a dipositar-la al tresorer de Foix.
El 19 de març de 1598, el rei de França, comte de Foix, rebutja una petició dels andorrans perquè els disminueixi la Quéstia.
Tots aquest documents, demostren que l'import que els andorrans anaven pagant durant el transcurs del segle XVI el portaven als comtes de Foix, i no a la cort de Ferran el Catòlic, pel què podem estar ben segurs que Ferran mai no va poder ésser Copríncep d'Andorra.
En el segel XVII,un bisbe d'Urgell adopta el títol de Princep Sobirà de la Valls d'Andorra
Durant l'any 1633, el bisbe d'Urgell Antoni Pérez va adoptar per primera vegada el títol de Príncep Sobirà de la Valls. Però, tenint en compte els corrents d'aquells temps, no venia a significar gran cosa aquest fet, ja que els títols de Senyors eren múltiples per la gran quantitat de senyorius existents, els quals havien perdut realment el caràcter de sobirania.
Avui en dia els bisbes d'Urgell adopten el títol honorific de Princeps Sobirans conforme a la història i a l'escut de les Valls on ténen un lloc preeminent. Aixi i tot, per evitar preferències i mals entesos, en llenguatge diplomàtic s'usa sempre quan es parla del bisbe d'Urgell, la denominació de "Copríncep episcopal" o "Mitra d'Urgell".
Els costums i els privilegis escrits
Ja des del començament, el costum i els privilegis escrits, formaven la base de l'organització andorrana.
Sota el regnat de Lluís XIV, a l'any 1696, quan França es trovaba en ple període de guerra contra la Lliga d'Augsburg, després d'haver envaït el Palatinat, un intendent francès, Monsieur Trobat, escribia: "Queda sempre als andorrans aquesta llibertat que els seus privilegis segeuixen vigents i els quals solament es poden tocar amb moderació"....
Tant els costums com els privilegis, han constituït, i constitueixen encara avui per als andorrans la que es podria dir Constitució política invisible, però que amb la seva absoluta vigència regeix les normes de conducta i estructura del país.
Malgrat tot, cada vegada més, cal reposició i una resolució de molt problemes que comporten el fet de no existir unes lleis o bases escrites i actualitzades, que no es vegin desbordades per la realitat i circumstàncies modernes com passa sovint amb el costum.
Durant el segle XVII en tot allò que fa referència als privilegis dels andorrans, veiem com els reis de França els respecten sense que en cap moment del transcurs d'aquest segle fossin mai tocats; tot al contrari, per exemple, Lluí XIII en realitzar la unitat del territori francès, respecta els títols dels comtes de Foix i confirma els privilegis dels andorrans.
Lluís XIV el 1644 confirma també " Els privilegis existents pels nostres predeccessors els comtes de Foix que han concedit als andorrans, acordant diversos vells privilegis, franquícies i llibertats, facultats, autoritats i immunitats, i entre altres el dret d'exempció de passatge pels blats, vins, carns, olis, cuirs, vestits, utensilis i aliments que siguin del seu consum. Un any després declara als andorrans "Francs i exempts de totes les taxes i contribucions de guerra".
L'interès per les Valls
En la primera meitat del segle XVII França va oblidar un bon xic Andorra. D'un document datat del 1636,
transcrivim les següents paraules: "....Andorra, situada en el lloc més estèril i horrorós dels Pirineus...".
Aixo ens indica que els governants francesos, potser abstrets en els seus propis i dramàtics problemes d'aquella época, descuraven una mica tot el que feia referència a "...les horroroses i estèrils Valls...".
Anys després, el rei de França fins i tot es va descuidar de nomenar Veguers a Andorra durant un considerable lapsus de temps.
Es curiós d'observar com tot això contrasta amb l'interès que avui demostren tant els Coprínceps com els Veguers per ells nomenatsen tot el que fa referència a la cosa andorrana.Els motius d'aquesta preocupació actual, els podriem trovar potser en el gran nombre d'emigrants dels països veïns que arriben a les
nostres Valls.
També en la gran quantitat de productes que el Principat importa de fora, aixi com en alguns interessos de companyes franceses o espanyoles que s'han afermat al país, bases que naturalment també ajuden el progrés i alçada del nivell de vida dels andorrans i residents al Principat.
L'acord de la "Concòrdia"
El territori d'unes 1560 hectàrees que envolten el curs superior del riu Valira d'orient era el motiu d'un vell litigi entre les parròquies andorranes de Canillo i Encamp que se'l disputaven.
L'any 1672, les dues parròquies signaren un acord dit "La Concòrdia" per a l'ús pastoral del terme que va quedar com a propietat indivisa entre ambdues.
En els nostres dies des del 1958, es creà una Comissió administrativa mixta, per a l'explotaci´turística i econòmica del "terreny de la Concòrdia".Amb tot, això no impedeix que l'acord del 1672 segeuixi en ple vigo en allò que es refereix a la pastura i propietat indivisa.
Un il.lustre andorrà, Antoni Fiter i Rossell, Veguer del bisbe i doctor en dret, va redactar l'any 1748 el gran Manual Digest, magnífic tractat que conté matèries relatives al govern, religió, costums, privilegis, usos i prerrogatives.
Durant llarg temps, el llibre va restar en secret, i dipositat dins el cèlebre armari de les sis claus en la Casa de la Vall. Encara avui, veiem que no està publicat íntegrament. Aquest armari de vint-i-vuit calaixos i perfectament forrat de zinc per por de les rates, ve a ésser el símbol de la unió de les sis parròquies andorranes ja que cada paròquia té una clau del pany que li correspon.
En les sessions del Consell General i del Tribunal de Corts el "Manual Digest" es troba damunt de la taula simbòlicament com a testimoniatge i guia en les deliberacions.
Quize anys després, el 1763, Mossén Antoni Puig, escriví un altre llibre dit "Politar Andorrà".
L'obraconté descripcións dels costums i privilegis del Principat, funcions i atribucions públiques, rituals de la recepció dels Coprínceps episcopals,
i preses de possessió dels Veguers i Jutges.
Del 1766 al 1788, el Principat sense Veguer Francès
De l'any 1757 al 1762, un bibliotecari i arxiver de Ferran VI, és nomenat bisbe d'Urgell i aquest nou Copríncep no para fins que fa ratificar pel rei d'Espanya gran quantitat de privilegis i franquícies a favor dels andorrans.
En vista d'això el rei de França Lluís XVI nomena després de 20 anys de despreocupació envers Andorra, el seu Veguer.
L'equilibri quedava restaurat, i el 22 de juny de 1792 els andorrans obtenien la confirmació dels seus privilegis i franquícies per part francesa.
A partir del 1788 fins a començament del segle XIX Andorra va passar un període de nerviosisme a causa de quatre fets importants que són: La Revolució Francesa, guerres des del 1794 al 1795 i des del 1808 al 1814 entre França i Espanya, qüestió, doncs, del menyspreu de la Quéstia, l'any 1793.
Fi del Tercer Episodi.
-QUART PERIODE-
La Revolució Francesa
En temps de la Revolució Francesa, Andorra deuria comptar amb uns 5000 habitants que estancats en les seves adustes i severes Valls pirinenques, van resistir amb admirable valor i diplomàcia tots els esdeveniments que sobrevingueren.
El primer problema es promou, quan el 23 d'agost de 1793, el Síndic General de les Valls, Guillem Areny del Sola, es presentà a Foix per lliurar el tribut o Quéstia que en aquell temps era de 1870 lliures. Els funcionaris de la recent estrenada República Francesa, es van pendre aquest tribut com una
reminiscència de tipus feudal i no l'acceptaren.
Això significava que els andorrans quedaven lliures del Cosenyoriu francés sobre Andorra.
Tot amb tot, va ésser precisament aleshores quant als pobres andorrans d'aquell temps els va caure el món a sobre. Trobant-se de cop lliures del tot dels vincles que fins a aquella época els havien unit al Copríncep, començaren a agafar por.
Per altra part, van trobar-se que els pastors de Merens ocupaven violentament el territori andorrà de la Solana. També el general francès Charlet avançava a través del Principat per atacar Espanya. Des de París, a més, un diputat del parlament proposava d'ocupar la República d'Andorra, a la qual acusava d'acollir proscrits i emigrants.
Pel cantó espanyol, en el moment de firmar el tractar de pau amb França, s'intentava d'anexionar Andorra a la Corona espanyola.
Napoleó I, Copríncep d'Andorra
Aquella tibant situació per als andorrans de finals de segle XVIII, es va calmar momentàniament i en l'any 1802, hom escrivia a París demanant que es retornés a la situció d'antany.
Després de 13 anys de ruptura amb França, el 27 de març del 1806 l'emperador Napoleó I, accepta el títol de Copríncep d'Andorra nomenant a la vegada un Veguer a les Valls. Estableix per als andorrans l'obligació de pagar 960 francs...."que la Vall d'Andorra pagava a França abans de la Revolució".
Napoleó es destrona a si mateix.
Napoleó va dividir l'imperi francès en 130 departaments. Però sense adonar-se'n, es va destronar involuntàriament com a Copríncep d'Andorra.
Per decret imperial del 26 de gener de 1812 s'unia el territori de Catalunya a l'imperi.
En l'article primer el decret es deia que tant Catalunya com una petita porció de l'Aragó on els limits serien traçats sobre les ribes dretes del Cinca i del Ebre, quedarien anexades a l'imperi.
En l'article sisè del mateix decret es declara que el departament del Segre tindrà tres Sotsprefectures: Puigcerdá, Talarn i Solsona. La Sots-prefectura de Puigcerdà, estarà composta de Puigcerdà i la Vall d'Andorra, mentre que el territori de Ribes de Freser quedarà unit al departament del Ter.
Per tant, el nostre país andorrà es trobava anexat al restant de l'imperi com si fos un territori qualsevol dels molts conquerits per Napoleó.Encara no feia, recordem, sis anys que el mateix emperador, acceptava la Quéstia dels andorrans.
Aquest nou problema sorgit implicava, naturalment, l'entrada de soldats francesos al Principat per fer-se càrrec del govern i l'administració del país.
La diplomàcia andorrana es va posar en moviment i el Síndic General de les Valls, Antoni Picart, agafa la seva mula, (mitjà normal de locomoció en aquell temps a Andorra), i es dirigeix a Puigcerdá on exigeix entrevistar-se amb el general Quesnel. El 20 de juny d'aquell mateix any França torna l'estatut anterior a les Valls.
Tot el que aquells andorrans presidits pel seu Síndic Picart, van explicar als bel.licosos soldats francesos, no se sap ben bé del cert. Només es creu que van exposar la teoria d'inspiració netament andorrana, que si durant tota la guerra havien estat els andorrans neutrals, no valia la pena que els soldats de Napoleó penetressin a Andorra ja que els espanyols farien el mateix, mirant d'atacar-los i de fer-los perdre tants soldats com poguessin per apoderar-se també ells de la posició andorrana.
Època de les guerres carlines.
Els andorrans no acabaven de veure gaire clar que el seu bisbe d'Urgell i per tant Copríncep es definís tant radicalment l'any 1833 a favor del rei Don Carles i que se n'anés amb ell a la Cort d'Estella. Els esdeveniments no giraven massa a favor dels Carlins, i el bisbe va haver de refugiar-se a França. Van passar uns anys i al 1836 el govern de Madrid reclamà les propietats i béns del bisbe d'Urgell. A més exigia que fossin els propis andorrans els qui fessin lliurament de llurs propietats. França i el bisbe van protestar enèrgicament recalcant que Espanya no tenia cap sobirania sobre les Valls d'Andorra i no podia per tant entremetre's en l'administració i règim d'Andorra.
Durant aquest moments els andorrans, malfiant-se del destí on anirien a parar els diners de la Quéstia o tribut que havien de pagar al bisbe no van voler de cap manera donar-los-hi. L'assumpte es va arreglar fent solemne lliurament de la quantitat estipulada al bisbe d'Albí.
Durant totes les guerres carlines, molts soldats passaven pel territori del Principat. L'hospitalitat dels andorrans va posar-se també en aquella ocasió de manifest, acollint centenars de soldats afamats, ferits i malparats que anaven arribant com onades consecutives a les Valls. L'agraïment i capteniment dels refugiats, van fer que mai no es produís cap altercat a escala nacional entre els andorrans i els soldats.
L'assumpte de la Solana.
El litigi que els andorrans tenien contra la Comuna francesa de Merens a causa del territori andorrà de la Solana, datava ja del 1304, quan el rei de Mallorca, comte de Rosselló i Cerdanya i el comte de Foix van publicar una sentència arbitral atribuïnt la Solana als andorrans.
Un nou procès, amb tot, va durar des del 1729 al 1835 que fou quan el tribunal reial de Tolosa va sentenciar l'assumpte a favor dels habitants del Principat.
Per tal de fer efectiva la sentència, era l'any 1876, el tribunal de Corts, que sempre ha de desenvolupar-se en territori andorrà, va reunir-se a la Solana, al costat d'un riuet que quasi fa frontera amb França.
Justicia civil i criminal.
Després del Pareatge del 1278, els Coprínceps d'Andorra ostenten el poder executiu, judicial i legislatiu, restant l'administratiu a mans del M.I. Consell General de les Valls.
Els Coprínceps estan representats cada un d'ells per un Veguer. El Veguer francés és nomenat pel ministre d'assumptes exteriors, i el Veguer Episcopal pel bisbe d'Urgell.
El tribunal de Corts, com hem dit al principi, és el tribunal suprem que revesteix un caire molt especial. Està compost pel Jutge d'apel.lacions nomenat "per vida" un cop per cada Copríncep. També l'integren els dos Veguers, dos Batlles, dos notaris i dos parladors que són dos Consellers del M.I. Consell General que executen les funcions que pertanyien als advocats defensors, ja que mai cap advocat professional no ha pogut intervenir en qualitat de defensor en les sessions del Tribunal de Corts.
Les sessions fins fa pocs anys eren a porta tancada, però actualment són públiques.
Les condemnes a mort antigament s'executaven per mitjà de garrot. Actualment es pot admirar com una peça antiga de museu a la Casa de la Vall aquest estrany artefacte on es feia posar el cap del condemnat, i el botxí anava apretant la rosca fins ofegar la victima. Avui, el compliment de la condemna a mort es fa pel sistema d'afusellament.
Les condemnes de presó es poden complir a petició del processat, a França o a Espanya, Lleida o Perpinyà generalment, ja que les presons d'Andorra no es troben preparades per a llargues estades.
A l'any 1882 va sorgir un problema de competència de jurisdicció entre els dos Coprínceps d'Andorra ja que els bisbe d'Urgell d'aquell temps va concedir amnistia a tots els condemnats que complien la seva pena a França. Les autoritats franceses que no estaven per deixar anar així com així els presoners, van respondre al bisbe que s'els guardaven, i per si fos poc, van declarar nul l'acte del bisbe. Això va portar una sèrie de repercussions en les relacions de la Mitra i França.
Una anècdota sobre la pena de mort.
Essent Coprínceps d'Andorra, Napoleó III i el bisbe Caixal, el 20 de desembre de 1854, es va produir un esdeveniment que va fer molt de soroll al Principat. El bisbe Caixal, es veu que sense consultar l'altre Copríncep Napoleó III, va indultar Gil Solana, condemnat per sentència ferma del Tribunal de Corts. La tensió era gran, i quan tothom estava pendent si Napoleó III acceptaria aquesta gràcia tan arbitrària segons la gent, el pobre Gil Solana se'ls va morir de mort natural.
Durant uns anys hi va haver molta agitació a les Valls, produïda sobretot pels desacords i polèmiques existents entre els partits conservadors i modernistes andorrans. Per la pressió d'aquests últims i del bisbe Caixal es firma el 22 d'abril de 1866 la nova llei de Reforma signada per la Mitra i ratificada pel ministres d'afers estrangers de França, el 1868.
La nova Reforma, en el seu text, reorganitzava la constitució del Consell General, dels Consells de Parròquia i dels Comissionats de comptes, i acordava el dret de vot a tots els caps de família.
El Consell General de les Valls molestat per la manera en què es va elaborar i promulgar aquesta nova constitució, es a dir, sense consultar els andorrans, va protestar de forma enèrgica davant el bisbe Caixal. El Consell en ple estava indisposat contra el bisbe, i aquest davant la situació va fer les les gestions necessàries per formar un nou govern andorrà de tipus provisional.
El síndic general va escriure al Copríncep francès, demanant la immediata destitució del Consell provisional instaurat pel bisbe Caixal i l'abolició del decret elaborat per ell. Napoleó III davant la situaci´va nomenar un nou Veguer el 28 de novembre de 1866. Aquest Veguer, dit vescomte de Foix, home intel.ligent i diplomàtic, ajudà a normalitzar les relacions entre els andorrans i el bisbe.
El Marquès de Moustiers, ministre d'assumptes exteriors de França confirmava, el 1868, ja amb l'acord dels andorrans, la Nova Reforma.
Un casino de joc a Andorra.
L'any 1868, el Síndic general i la majoria dels Consellers del Consell Generals d'Andorra van acordar la instal.lació d'un Casino de joc a la Solana, territori andorrà que limita amb les terres franceses de l'Hospitalet. Degut a les diferències existents entre progressistes i conservadors, el Consell General també es va dividir a causa d'aquesta polèmica qua va ocasionar la idea del Casino.
El bisbe Caixal va destituir el Consell General i el seu Veguer. Però el Consell nova voler acceptar la destitució i no va admetre tampoc el nou Veguer del bisbe. Aleshores el bisbe Caixal, el 1869, donant-se per vençut, va abandonar els seus drets que com a Copríncep li corresponien. Caixal a conseqüència de la nova guerra carlina de 1873, va ésser fet presoner a la Seu d'Urgell per les forces Alfonsines i fou exiliat a Roma on morí, el 1879.
El 25 de desembre d'aquest mateix any, Lleó XIII nomena el bisbe Cassanyes successor de Caixal, ordenant-li que tornés a pendre el títol de Copríncep d'Andorra, abandonat pel seu antecessor, el 1869.
Des del 1880, la situació va empitjorant més que mai. Conservador i progressistes s'enfrontaven, els uns en contra de la construcció del Casino i els altres a favor.
El Síndic major Antoni Moles d'Encamp s'oposava amb la majoria del Consell General a la idea del Casino, mentre que l'agent principal de la companyia del Casino, Rogetó de les Escaldes, junt amb el president Mr. Kunnemann, alguns comuns i tota la gent progressista de les Valls fomentaven la destitució del Consell.
Així, un bon dia, un Consell insurreccional de caire progressista es va instal.lar a la Casa de la Vall. Es va destituir el Síndic Moles i a tot el Consell en pes, i nomenaren Joan Pla nou Síndic General.
El bisbe Cassanyes va reconeìxer amb la sorpresa de tots el nou Consell, però per la part francesa les coses no anaven bé ja que en ésser nomenat un nou Veguer francès,. Mr. Tibulle Cadeveze, de religió protestant, no va ésser grat ni al bisbe ni als andorrans, ja que el Consell General no el va voler reconeìxer.
Eren uns dies de gran tensió i el punt culminant va ésser quan quatre parròquies andorranes de caire progressista van llançar-se al carrec, escopeta a la mà, decidits a anar a envair les parròquies conservadores d'Encamp i de Canillo on no volien el Casino, per por de perdre els seus privilegis, en enfrontar-se amb els Coprínceps enemics de tota idea de joc.
Els progressistes emparats pel Consell Revolucionari, que es va apoderar de les claus i segells de la Casa de la Vall, van mobilitzar 500 homes vàlits que van partir a la conquesta de les viles conservadores.
Encamp es va rendir sense cap resistència, però la gent de Canillo, es veu que ja els esperaven darrera les barricades. Els atacants van entrar finalment al poble i com a càstig van requisar tots els barrils i bots de vi i se'l van beure. L'únic ferit de la batalla fou una pobra vella que quan sortia al balcó per veure el què passava, una perdigonada li va rascar el braç.
El Veguer francès se'n va haver d'anar precipitadament del Principat, seguint-lo dies després el Veguer Episcopal en les mateixes condicions.
Quan el Consell insurreccional va voler reunir les claus de l'armari de les 6 parròquies, es va adonar que un Conseller havia fugit a França amb la clau d'una de les parròquies conservadores.
Els andorrans, conscients, al final, de la necessitat d'acabar amb aquest estat de coses, van fer el tractat del Pont dels Escalls, posant així pau entre els dos grups de modernistes i conservadors.
El 3 de juny de 1882 el President de la República Francesa, va instituir un Delegat permanent per a Andorra en la persona del sots-prefecte de Prades. I el 27 de febrer de 1884 les funcions del sots-prefecte de Prades son transferides al Prefecte de Perpinyà.
Van passar quatre anys de relativa tranquil.litat, fins el 30 de març de 1886 França va enviar un delegat extraordinari anomenat Clovis Papinaud.
Aquest, amb una força de 30 homes va entrar al Principat. El bisbe d'Urgell, dies després de la inesperada entrada dels visitants francesos, protestava enèrgicament per aquesta veritable invasió.
La tensió eratan gran que Papinaud va rebre ordres de retirar-se si la situació s'empitjorava i segons es diu el mateix batlle andorrà va ordenar a Papinaud de retirar-se, però no havent-ne fet cas aquest últim, el batlle va ordenar tirar. Per sort els perdigons de les escopetes andorranes, només van foradar la gavardina de l'oficial francès.
Quan França va instal.lar els telègrafs en territori andorrà, el 1892, un dia ningú no sap com, es varen trobar en totes les parròquies els pals i fils telegràfics tallats.
Després del suïcidi d'un Veguer, de l'elecció dels nous, de la designació de batlles i de la fructífera i esperada entrevista entre el Prefecte de Perpinyà
i el bisbe d'Urgell, es va obrir un període en el qual els andorrans van retrobar la pau en gran part, per la bona predisposició i el respecte a la gent i institucions del país del Veguer episcopal Pallerola, càrrec que va exercir d'ençà del 1886 al 1920, i també de Veguer francès Carles Romeu que va quedar-se a Andorra des del 1887 al 1932.
En aquest final de segle es creen escoles, correus, i es construeixen les carreteres que enllacen les diferents parròquies del país.
La Qüestió d'Andorra.
Una missiva del bisbe Cassanyes dirigida al Consell General de les Valls provocà en aquest final de segle XIX una reacciò general de la gent del Principat contra aquest Copríncep episcopal.
En efecte, el 12 d'agost de 1894, es reb a la Casa de la Vall una carta en la qual s'ordena al Consell General que s'abstingui d'efectuar cap classe de negociació amb governs estrangers sense l'autorització expressa de la Mitra, considerada aquesta com a part integrant de l'entitat andorrana.
Els síndics senyors Antoni Moles i Bonaventura Mestre junt amb els Consellers i amb l'indiscutible ajut del poble redacten un manifest que amb el nom de "Qüestió d'Andorra" es dirigeix als andorrans, al Palau episcopal de la Seu i a Roma.Comença el text de la carta amb una explicació de les institucions andorranes, seguida d'una taxativa negació de voler reconèixer el bisbe d'Urgell com a únic Princep sobirà d'Andorra, ja que tant el Consell com el poble andorrà només seguiría reconeixent el bisbe en la meteixa forma i sentit que
ho havia fet sempre amb els seus predecessors.
El 18 d'octubre del mateix any els andorrans adrecen una carta al Pare Sant, explicant la seva posició i demant-li que arbitri el litigi.
Van ésser excomunicades les autoritats del Principat, i es van retirar els eclesiàstics d'Andorra i fins i tot els batlles havien de presidir les cerimònies d'enterrament.
Van passar uns mesos, i el bisbe Cassanyes es va retreure de les seves ambicions de sobirania absoluta, mentre que el govern de Madrid es desdeia també de les seves pretensions de voler imposar un virrei a les Valls. El segle XIX acabava així, relativament tranquil per als andorrans, per a les seves institucions i relacions amb els països veïns i Coprínceps.
Fi del Quart Periode.
-CINQUE PERIODE-
Principis del segle XX fins als nostres dies
A les vigílies de la primera guerra mundial, Andorra surt definitivament del seu esplèndit isolament i construeix en l'any 1913 la carretera que uniria la capital del país amb la veïna població de la Seu d'Urgell. Principis del segle XX fins als nostres dies
Podem dir que en els anys 20, es van portar a la realitat tres projectes principals: la carretera general, un servei postal i la central d'energia elèctrica.
L'any 1928 el Govern de Madrid va accedir a organitzar el servei postal entre Andorra i la resta del món amb emissions de segells dedicades especialment a temes andorrans. França per la seva part, no es va decidir a fer-ho fins tres anys després.
Es curiós d'observar, com ja des de sempre i dins del territori andorrà la correspondència no ha de portar segells de cap classe, perquè al país es beneficia d'una franquícia postal única en el món.
El dia 30 de juny de 1930 es publicava l'acord franco-espanyol sobre els correus andorrans, realitzat sense tenir en compte l'opinió del Consell General d'Andorra.
El M.I. Consell, assabentat del conveni per un exemplar del "Diario oficial de Comunicaciones de España" va protestar davant els Coprínceps estimant que aquell conveni anava en contra el poder administratiu que pertany al Consell General de les Valls.
La protesta va quedar aviat oblidada pels Coprínceps i el conveni va seguir vigent fins l'any 1961 en la qual es va presentar una sol.licitut al Copríncep francès General De Gaulle reclamant la rectificació del conveni de 1930.
A l'any 1965 s'arribà a un acord en virtud del qual França i Andorra crearen una comissió paritària Franco-Andorrana per a l'emissió de segells de Correus de les Valls. Andorra obté la meitat dels beneficis de dita explotació.
Els Síndics.
Els Síndics han tingut sempre un paper molt important al país,executant funcions que bé podrien correspondre a les d'un President de Govern.
Enumerarem a continuació una llista d'alguns presidents Síndics que Andorra a tingut a través de la seva hostòria. Cal recalcar aquí, també, l'eficient i patriòtica labor d'aquest grup d'andorrans que sota el nom de "Foment Andorrà", treballa des de fa anys en pro de la Cultura Andorrana.
Són moltes les recerques i treballs històrics que a través de les seves fulles han servit per informar millor la gent del Principat. Una vegada més, una sincera enhorabona a aquest grup que ha fet possible les publicacions de "Foment Andorrà".
Relació d'alguns presidents Síndics de les Valls neutres d'Andorra,
amb la data d'entrada del seu mandat.
1295- Una comissió d'andorrans, en nom propi i de tots els habitants de les Valls d'Andorra formada per Busquets de Canillo, Vidal de Meroig, en Pere Ricard, R. Sinfreu, Ermengol de la Mosquera, Calvó de vila Estremera (Tremat), Camp d'Encamp, G. Perat i Joan Vidal, Ricard Vidal pare i fill Andreu Ricard, deien que tenien poders plens de tota la Vall d'Andorra per establir i pactar la divisió de fronteres amb representants cerdans del Rei de Mallorca i Rosselló. Sense ser Síndics expressament reconeguts, pacten una qüestió realment de sobirania, sense cap altra intervenció.
1419 - N'Andreu de Alas, comissionat pels homes d'Andorra. Un incipient Consell andorrà, segurament d'una forma primitiva, convingué amb els Senyors el reconeixament d'un Mandatari d'una manera permanent a fi d'obviar els afers que es presentaven. D'aquesta simple forma, degué quedar els status actuals dels síndics.
1432 - El M.I. senyor Arnau Dellas reclama contra l'impost d'entrades i eixides en el pas i taula de la Seu d'Urgell. (Avui Duanes).
1794 - El M.I. senyor N'Ignasi Moles, en moments crítics, envaïda Andorra per forces franceses a Encamp i Canillo, pogué demostrar la imparcialitat dels andorrans en la guerra que sostenien els dos països veïns, i a les seves al.legacions, el cap de les forces estrangeres ordenà la retirada.
1801 - El M.I. senyor En Josep Picart, síndic general, acompanyat del síndic menor En Joan Puig de la Massana es presentaren a l'Intendent de l'Ariège i li lliuraren ells també el document de petició de establiment de les antigues relacions senyorials dels comtes de Foix. El document signat pel senyor
Picart i Joan Puig s'assegura que es guarda a la Prefectura de Foix. Napoleó I accedía a la demanda i foren restaurades per decret de 1806.
1808 - El M.I. senyor En Guillem d'Areny i N'Antoni Picart, síndic menor, degut a la seva probitat, enmig de perills de guerres veïnes, ajudats per tot el poble, foragitaren la mala gent que entrava en el país, salvaguardant així la neutralitat, i evitant novament la invasió de forces estrangeres.
1832 - El M.I. senyor Síndic En Guillem Areny, síndic de les Valls Neutres d'Andorra, signa els passaports modernament, en paper imprès a una sola plana, igualment per les Guies certificades per bestiars i mercaderies. Anteriorment era tot fet a mà.
1836 - El M.I. senyor Josep Picart mobilitzà tot el país ajudat per Consell General contra malfactors que infestaven Andorra. Impediren també que les tropes espanyoles, s'emportessin religiosos.
1842 - El M.I. senyor Síndic general En Josep Picart s'adreça als govers d'Espanya i França i al bisbe d'Urgell en la següent forma:
"El Consell Sobirà d'Andorra, país lliure i independent sota protecció de França i Espanya, convocat extraordinariament pel M.I. senyor Josep Picart, síndic procurador general de les Valls d'Andorra acorda l'anul.lació del pagament dels delmes al Capítol d'Urgell."
Seguidament acorda comunicar el decret a l'il.lustre senyor bisbe d'Urgell i als governs d'Espanya i França.
1853 - El M.I. senyor En Francesc Duran i el segon síndic es traslladaren a Madrid per tal d'ordenar l'entrada de bestiar andorrà per la Seu d'Urgell. El govern de la Reina d'Espanya accedí en alguna cosa sense transcendència.
1855 - El M.I. senyor Síndic N'Antoni Moles. Revisió de les fronteres amb representants del govern espanyol. Dos síndics majors i un de menor són els signataris.
1863 - M.I. senyor En Joaquim de Riba, síndic general. Davant un gran enrenou degut a la publicació d'un llibre calumniós contra Andorra per qüestions de duanes, es provocà la supressió total del règim de franquícies andorrano-espanyoles. Anà el Síndic Riba a Madrid i poca cosa en tragué.
Una mateixa segona visita, es va efectuar acompanyat pel Veguer senyor Rossell i de T.Palmitjavila. Encara una tercera visita en 1865 amb el senyor Picart restant a la cort algun temps sense resultat. El senyor Alvarez de la Campa mordent i influent polític mantingué el país en una mena de bloquieg econòmic en el que afectava els bestiars andorrans. Es comprava a Espanya mercaderies i no s'hi podia exportar bestiar. Es
presionava el país perquè sucumbís a les pretensions d'absorció.
1867 - M.I. senyor En Guillem Areny de Plandolit, síndic major. Anà a Madrid acompanyat del senyor Tomàs Palmitjavila i d'En Pere Santuré i finalment pogueren fer revocar pel ministeri espanyol els decrets que anul.laven les tradicionals relacions de franquícies. S'elaborà la Reforma i es sotmeté a la sanció dels Senyors. Resultà que el text del Consell fou aprovat íntegre per França, mentre que el text del bisbat resultà diferent.
1870 - M.I. senyor N'Antoni Duedra de Canillo. Síndic N'Antoni Picart d'Encamp. Concessió de Casinos i carreteres.
1876 - M.I. senyor Guillem Mora. Molt d'enrenou per l'agitació dels concessionaris de la companya andorrana del Casino.
1880 - M.I. senyor N'Antoni Moles d'Encamp síndic major. S'oposà junt amb la majoria del Consell a les pretensions poc clares de la companyia concessionària del Casino. L'agent principal era En Rogetó d'Escaldes junt amb el president Mr. Kunnemann. Emparats amb alguns comuns destituïeren el Consell i en nomenaren un altre presidit pel senyor Joan Pla d'Escaldes. El síndic destituït s'expatrià a França. Sortiren amb armes i hi hagué batusses. França bloquejà la seva frontera amb tropes, Espanya feu el mateix i després de tres mesos de bloqueig, les coses van tornar al seu lloc.
1881 - M.I. senyor Francesc Duran sínd major. Fou el pacificador ja que havia estat imparcial en la darrera discòrdia. Es presentaren a la Senyoria andorrans delegats especials dels Senyors, Mr. Imbert Goubeyre per França junt amb Mr. Sicart jutge d'apel.lacions, i Mossèn Linà Freixa, Vicari general pel bisbat d'Urgell. Es reuniren amb el Consell i renasqué la pau. Durant el temps d'inquietud es creà un cos armat de dotze homes que depenia dels batlles i del Consell i síndics.
1894 - M.I. senyor N'Antoni Moles i un síndic adjunt el senyor Bonaventura Maestre i encara el sots.síndic N'Antoni Cabanes. Fortes discrepàncies amb la Mitra. Un llibre d'un eminent jurista català, Trias Giró, que afermat al principi del Principat de la Mitra, contribuí a donar relleu a la incomprensió , a part dels dos altres, d'Esteve de Ferrater i Alvarez de la Campa els quals pretenien posar la duana al Pas de la Casa. El Consell i síndics hagueuren de desplegar tota l'energia per salvar el moment difícil. La resposta del Consell fou amb unes Exposicions elevades a l'Ex. senyor bisbe d'Urgell i al Santíssim Pare. Encara un altre manifest del Consell i síndics fou repartit per Andorra justificant la posició andorrana. Hom retirà els serveis eclesiàstics del país i s'excomunicà les autoritats. Els batlles eren els qui presidien les cerimònies d'enterrament, els quals resaven junt amb el poble per al difunt. Amb dipòsits de companyies es comença la carretera d'Escaldes-Encamp. Per a la de Soldeu a Hospitalet, els senyors Moles, Calva i Bonell visiten el president de França.
Dalmau de Vaquer, un notari urgellès, havia elogiat els andorrans en un llibre, el qual restà força a les altres publicacions que els eren contràries. El diputat espanyol Carvajal va rebatre al Parlament espanyol les acusacions contra els andorrans i sostingué els seus principis. A tot Andorra paguen l'ensenyament el Comuns andorrans i mantenen els edificis respectius. França instal.la telègrafs amb l'oposició de la Mitra, la
qual sosté que aixo es immiscir-se en un afer que no li incumbeix.
1902 - El M.I. senyor En Josep Calva (Tura d'Escaldes). Fou el síndic activíssim de les Valls d'Andorra quant a les carreteres.
1905 - M.I. senyor En Bonaventura Vilarubla síndic major. Una mena de retirada del bisbat i d'Espanya en les seves actuacions i l'entrada del gran bisbe Benlloch, fa canviar la maror per la simpatia i la compresió. El bisbe Benlloch comença a preparar la carretera Andorra-Seu d'Urgell. S'inicia la instal.lació d'escoles franceses.
1908 - M.I. senyor En Pere Moles, síndic major. S'activà laov construcció de la carretera i s'inicià el catastre a Encamp i Andorra, per iniciativa de Benlloch. El correu funcionà d'una manera rudimentatària. Paguen espanya i França els peons Sansa i Robert. L'administrador senyor Rossell disposa d'un matasegells que diu "Correus-Andorra", a la recepció es paga cinc cèntims.
1911 - M.I. senyor En Bonaventura Mestre. S'acaba la carretera Andorra-La Seu. Guerra Europea. El batlle francès senyor En J.Vilanova es nega a acatar les ordres de lliurar a França uns evadits búlgars presoners francesos sota reclamació francesa. Vilanova dimiteix la batllia i el Consell el nomena síndic general.
1915 - M.I. senyor En Josep Vilanova, síndic general. El Consell ofrena un gran lot de tabac a les tropes aliades. Dit Síndic morí a la Seu d'Urgell quan venia d'un vaitge a París.
1919 - M.I. senyor En Pere Font Altimir. L'oficialitat de la Seu d'Urgell sol.licita del Consell l'autorització per fer una excursió al Casamanya a la qual s'accedeix a condició d'entrar sense armes. L'oficialitat i els agregats en uniforme i sense armament entraren a Andorra amb les seves cavalcadures, feren l'ascensió i sortiren d'Andorra dins de la més gran correcció i cortesia.
1926 - M.I. senyor En Roc Pallarés Rossell. Concessió a la F.H.A.S.A. Fortes discrepàncies amb la Mitra i França per qüestions de correus. Amb l'aprovació de la Mitra el govern espanyol i el francés signen un acord sobre correus andorrans amb prèvia petició a l'Unió Postal Internacional.
A instància dels Cosenyors, el tribunal de Corts pronuncia sentència de destitució del Consell i presidents síndics. El Consell es nega a reconèixer la sentència com a vàlida. Imposició del servei de correus francés i espanyol. Entrada a Andorra per la gendarmenria francesa en nom dels Cosenyors per fer complir la sentència. El síndc d'Andorra rep una encomiàstica salutació del president Mr. Franklin Delano Roosvelt de mans de l'encarregat de Negocis dels Estats Units a Madrid. El Consell General reunit a Barcelona redacta una protesta a la Societat de Nacions per l'entrada de forces a Andorra. A Barcelona s'intenta convèncer súbdits andorrans per l'allistament al servei militar. Es nomenat un Consell Provisional de dotze andorrans, els quals, els afectats, i Andorra en general rebutja. El Consell destituït designa els poders a favor dels Cònsols i es nomena el Cònsol Major de Canillo síndic major. La premsa anglesa es fa ressò de l'intent espanyol de reclutar andorrans per al servei militar. Instal.lació d'escoles per part d'Espanya.
1933 - M.I. senyor Pere Casals, síndic provisional, Cónsol major de Canillo.
1933 - M.I. senyor Pere Torres, Síndic, retirada de la gendareria francesa.
1934 - M.I. senyor en Francesc Cairat Freixes. Supressió i restauració del sugrafi unversal, gran guerra. Entrada a Andorra de la Gendarmaria francesa i més tart de l'espanyola. Instal.lació de Vegueries amb funcionaris de les dues nacions. Construcció de l'edifici de correu francés. Conflicte de les Rádios.
1960 - M.I, Síndic En Julià Reig Ribó. Reorganització econòmica i administrativa, Construcció de nous edificis escoles, central de telèfons, embelliment i ampliació de la Casa de la Vall, i telèfon automàtic.
1966 - M.I. senyor En Francesc Escudé Ferrero. Actual síndic. Sistema de seguretat social. Invitació al Copríncep d'Andorra, general De Gaulle, per visitar el Principat, projecte del complex polideportiu de les Valls. Drets polítics als fills de mare andorrana i descendents de segona generació
nascuda al pais. Drets polítics a les dones andorranes.
F.H.A.S.A. (Forces Hidroelèctriques d'Andorra): Un vell litigi que perdura fins als nostres dies.
El Consell General de les Valls, l'any 1929, firmà un acord amb una societat hidroelèctrica estrangera nomenada F.H.A.S.A. Dit contracte obligava a la Companya a construir una carretera per tal d'unir Andorra la Vella amb França. Andorra per la seva part, havia de donar la concessió de la llum.
La carretera fou construïda l'any 1933. Passats els anys, no obstant això, el poble andorrà, conscient dels seus drets i obligacions, i considerant ja caducar l'acord amb F.H.A.S.A., no ha deixat de demanar la revisió de les clàusules i de reivindicar millors condicions que les de fa quaranta anys.El litigi persisteix encara avui en mig del disgust dels andorrans per aquesta explotació d'una empresa de primera necessitat com és la llum.
Alfons XIII al Principat.
Alfons XIII, va arrivar d'incògnit l'any 1924 a Sant Julià de Lòria. Home diplomàtic, no va voler rebre una delegació del M.I. Consell General per por de ferir la susceptibilitat del bisbe d'Urgell.
Un destacament francès entra a Andorra
L'any 1933 va ésser agitat per als pacífics i hospitalaris andorrans.
El bisbe d'Urgell va acceptar que una unitat de la gendarmeria francesa equipada amb material de campanya entrés a Andorra.
El 10 de juny d'aquell any es desfé en Consell General i el 17 de juliol es reformà el sistema electoral establint de d'aleshores el sufragi universal en les eleccions de 24 consellers, (4 per parròquia).
Les sessions del Consell General es va acordar que serien públiques. La majoria d'edat als 25 anys. Es podria ésser elegit als 30 anys. Les dones no tindrien drets polítics.
També es va crear el cos de policia andorra que encara avui conserva la tradicional vestimenta de boina, vestit verd oliva, corretjam marró i botes de canya alta.
L'any 1936 quan la guerra civil va esclatar a Espanya, el bisbe d'Urgell es va refugiar a Andorra i des d'allí va arrivar a Roma.
Avisat que un grup marxista volia actuar a les Valls, es va posar en contacte i d'acord amb el Copríncep francès Monsieur Lebrun, es va enviar un destacament de 600 gerdarmes sota les ordres del coronel Bolard que va ésser nomenat comissari extraordinari per a les Valls d'Andorra.
Durant el transcurs de la guerra civil espanyola, els andorrans, fent-se portaveus de la seva tradicional hospitalitat, van acollir 80.000 refugiats espanyols d'una i d'altra banda dels contendents, que desesperats, sense provisions i sense altra roba que la que portaven posada, anaven arribant dia rera dia al principat.
Segona guerra mundial: El Veguer episcopal Doctor Jaume Sansa,
el Síndic Francesc Cairat i el Copríncep Francès Pètain.
Cinc mesos després d'acabada la guerra espanyola, esclatava la segona guerra mundial. L'ocupació de la zona lliure francesa pels alemanys el novembre del 1942, va produir un estat d'alarma a tot Andorra.
Soldats del Tercer Reich arribaren a la frontera franco-andorrana del Pas de la Casa i el mariscal Pètain que sempre havia tingut en gran estima als andorrans , va perdre tota la seva influència per tal d'ajudar que es respectés el dret territorial d'Andorra.
El Síndic General Francesc Cairat i el Veguer episcopal doctor Jaume Sansa, després de laborioses entrevistes amb els alemanys, aconseguiren gràcies en gran part a les seves gestions, impedir l'ocupació de les Valls, fent reconèixer la seva neutralitat.
Altre cop, unes quantes desenes de mil refugiats francesos, trobaren el seu refugi entre els andorrans en el transcurs de la segona guerra mundial.
La guerra dels maquis i nova entrada de soldats francesos al Principat.
El govern francès mostrava l'any 1944 una marcada hostilitat al govern de Franco.
Cents de maquis actuaven des del Sud de França i preparaven els seus atacs pel voltant d'Andorra. Una unitat de maquis va arribar fins i tot a la Vall d'Aran.Va ésser en aquest dies que una nova unitat de gendarmeria francesa sense avisar al Copríncep episcopal, va ésser enviada des de Perpinyà a les Valls. El bisbe d'Urgell en vista del caire dels esdeveniments, va ordenar que una força episcopal composta per Guàrdies Civils entrés a Andorra.
Un dia de novembre les dues unitats armades, es van trobar cara a cara prop de la frontera espanyola i poc va faltar perquè fos donada l'ordre de tirar.
El Consell General va seguir protestant als Coprínceps contra la doble ocupació, fins que el 17 d'abril de 1945, les forces episcopals deixaven el territori andorrà i les franceses passaven sota l'autoritat dels dos Veguers.
Una sèrie de represions van ésser adoptades per França de manera que cap francès no podia entrar a Andorra sense un visat obligatori que s'obtenia abonant 1000 francs.
Anys després, també Espanya va tancar-li la frontera prop de mig any sense donar cap explicació, i ni avui, encara, no se sap de cert perquè es va fer.
Anys de prosperitat.
La seva població, passà d'aquells primirius 5.000 habitants a més de 17.000. Es va produir un augment demogràfic d'un 30% en 25 anys.
Una extensa xarxa de comerços, la creació de noves i modernes indústries del tabac,del teixit,de ceràmiques i orfebreria,d'ebenisteria,d'articles de pesca etc.....el progressiu augment de la capacitat hotelera que registra al cap de l'any el pas de més d'un milió de turistes,la creació de grans zones residencials per tal d'atraure un turisme de qualitat en les diferentes époques de l'any, que pot disposar del novembre a l'abril de les magnifiques instal-lacions d'esports de neu, dóna una idea del desenvolupament econòmic del país andorrà.
Andorra després d'aquests 1000 anys de pacifiscme, d'hospitalitat als seus veïns, de conservació de les seves institucions, tradicions, cultura i llengua, creiem que es troba preparada més que mai per a fer front a la realitat dels nous temps que se l'imposa en el modern mosaic de les nacions.
puguin tornar a recobrar-ho sense por de perdre-ho altra vegada.
Principat d'Andorra, any 1970
