ANDORRA EL MEU PAÍS
L'any 1963 va neixer una obra destinada a les escoles d'Andorra, editada per la Junta de Cultura de Consell General de les Valls i composta per iniciativa i sota la direcció d'Antoni ARISTOT i GOMÁ, Conseller-Secretari de la Junta de Cultura.Els Textos foren d'Albert PUIGORIOL i LLADÓ amb la revisió de Dom Justí M. BRUGUERA i els gravats de Pere CANTURRI.
Al cap de quaranta anys, el 2003 s'en va fer una reedició limitada a 2000 exemplars, la qual de la má del Sr. Antoni ARISTOT va tornat a resorgir volguent unir a dues generacións, les que el varem utilitzar per coneixer el nostre país i les actuals que podrán gaudir d'una forma senzilla i práctica dels coneixements de la historia, geografia, flora i fauna i tot el que es té de saber d'un país com el nostre, com Andorra.
El llibre consta de 285 pàgines i 106 lliçons, en aquest apartat solsament hi ha una petita mostra, ja teniu un apartat de refranys i una altre de llegendes, aqui hi ha les 5 primeres lliçons i que corresponen a La Pàtria, Els Príncesp, L'Escut, La Bandera i la Divisa i L'Himne. Possiblement s'anirán incrementant amb d'altres d'interés.
Lliçó I - LA PÀTRIA
La pàtria és el país on un a nascut o d'on es ciutadà.
Si mirem el diccionari, veurem que el mot "pàtria" prové del llatí, d'una paraula igual: patria. Aquesta deriva de pater, el pare, i significa el lloc d'origen.
Aixi, doncs, Andorra és la teva Pàtria, el lloc on tu has nascut, on són nats els teus pares, els teus avantpassats.
Ben amagada al cor dels Pirineus, Andorra té una llarga i bella història, sense violencies, amb una antiga llengua, un ric patrimoni de costums, unes llegendes evocadores i, a més, per a goig dels ulls i de l'esperit, uns paisatges de meravella que enmarquen monuments que la vellúria ens ha llegat.
Aixi és, infant d'Andorra,la teva Pàtria. Estima-la.
RESUM. La pàtria és la terra on un ha nascut o el pais d'on es ciutadà. La meva pàtria és Andorra.
Lliçó 2 - ELS PRINCEPS
El nostre país, des de fa ja prop de 700 anys, s'honora amb la tutela de dos Princeps.
Originariament foren Senyors d'Andorra el Bisbe d'Urgell i el Comte de Foix.
El Bisbat d'Urgell no ha sofert modificació des dels temps ja llunyans dels Pareatges, i el seu Prelat continua ostentant el titol de Princep. En canvi, el Comtat de Foix fou incorporat a la Corona de França, i, a causa dels canvis de règim ocorreguts en el país veí, el títol de Princep recau actualment en la persona del Cap de l'Estat francés.
En el moment de la publicació d'aquest llibre són, respectivament, Princeps d'Andorra:
L'Excm. Sr. Dr. RAMON IGLESIAS I NAVARRI, Bisbe d'Urgell.
L'Excm. Sr. el General CHARLES DE GAULLE, President de la República francesa.
RESUM. Andorra es troba sota la tutela de dos Princeps: El Sr. Bisbe d'Urgelll i el President de la República francesa. Actualment (any 1963) són Prínceps d'Andorra, l'Excm. Senyor Dr. Ramon Iglesias i Navarri, Bisbe d'Urgell i l'Excm. Sr. el General Charles de Gaulle ,President de la República francesa.
Lliçó 3 - L'ESCUT
Un escut és un conjunt de signes,divises i símbols. La cíencia que els estudia, anomenada Heràldica, prové del temps de les Croades.
L'escut del nostre país çes dela forma que la cieéncia heráldia anomena esquarterat, ode quatre parts. Les dues que figuren a má esquerra quan hom les mira, osia, les de la "dextera" de l'escut contenen la crossa i la mitra, insignies del Bisbe-Príncep; i a sota, les quatre barres roges sobre fons daurat, de Catalunya.
Al nostre costat dret, o "sinistra", figuren les tres barres roges sobre fons d'or, del comtat de Foix, i a sota, les dues vaques de Bearn, amb collar i esquelles de plata sobre fons d'or.
Al peu de l'escut figura l'inscripció:
VIRTUS UNITA FORTIOR
que traduïda literalment, significa: " La força, unida, és més forta"
A l'escrit gravat sobre el portal de la Casa de la Vall, un esperit poétic posà uns versos en llatí que es poden traduïr com segeuix:
A l'escrit gravat sobre el portal de la Casa de la Vall, un esperit poétic posà uns versos en llatí que es poden traduïr com segeuix:
"Contempla aquestes Valls neutres:
si cadascun dels seus tutors ha donat
la felicitat al seu poble, quants segles daurats,
oh Andorra, no et promet la seva unió !"
RESUM. Un escut é un conjunt de signes, divises i simbols. A l'escut d'Andorra figuren la crossa i la mitra del Bisbes; les quatre barres roges sobre fons daurat, de Catalunya; les tres barres roges sobre fons daurat, de Foix; les dues vaques amb collar i esquelles de plata sobre fons d'or, de Bearn.
Lliçó 4 - LA BANDERA I LA DIVISA
L'etimologiaens dóna la mesura del resoecte que aquest símbol ha d'inspirar-nos:
- BANDERA ve del gòtic "bandi", que significa insígnia, i indica el senyal sota el qual s'allistaven els vassalls d'un senyor feudal.
- ENSENYA ve del llatí "insignia", o sia, "insignum" en signe de, i significa el distintin que empraven els components d'un mateix grup.
ELS COLORS DE LA BANDERA ANDORRANA SÓN EL BLAU, EL GROC I EL VERMELL.
La DIVISA és una figura simbòlica amb un llegenda senzilla d'explicar.
LA DIVISA D'ANDORRA COMPRÈN LA SEGÜENT INSCRIPCIÓ:
"TO-GOY SE GAUSAUS"
"TOCA'M, SI GOSES"
El seu significat és:
"TOCA'M, SI GOSES"
És de remarcar que la nostra divisa és semblan a la dels comtes de Foix: "TOCOY SE GAUSOS", inscripció situada al voltant d'un trident.RESUM: La bandera o ensenya és una coombinació de colors que formen el distintiu d'un país, Els colors de la bandera d'Andorra són el blau, el groc i el vermell. La divisa comprèn la inscripció " To-goy se gausaus", que vol dir: " Toca'm, si goses"
Lliçó 5 - L'HIMNE
Un himne és un cant d'honor i d'entusiasme. L'himne nacional és el cant de la Pàtria.
La lletra de l'himne andorrá és obra de l'il.lustre Princep,el Dr.Benlloch; la música fou composta per l'andorrá Mossèn Marfany, fill de Sant Julià de Lòria.
Fou interpretat oficialment per primera vegada el dia 8 de setembre de 1921 a Meritxell.
L'any anterior el papa Benet XV, per un Breu Apostòlic,havia declarat Patrona d'Andorra la Mare de Déu de Meritxell.
Amb motiu de la coronació canòniga s'organitzá una gran festa, a la qual assistí, a més del Bisbe-Princep,Dr.Benlloch,l'Arquebisbe de Tarragona i Primat d'Espanya, el Cardenal Vidal i Barraquer.
La festa fou patrocinada pel M.I.Consell General, essent Sindic el Sr. Bonaventura Maestre. El poble d'Andorra hi participá plenament adquirint per suscripció popular la corona de la Verge.
Fou precisament a l'acte solemne de la coronació, que fou interpretat per primera vegada l'himne andorrá.
RESUM. L'himne nacional és el cant de la Pàtria.L'autor de l'himne andorrá fou Mossén Marfany de Sant Julià de Lòria. Fou interpetrat per primera vegada el dia 8 de setembre de 1921 a Meritxell.
Lletra de l'Himne Andorrà:
El gran Carlemany, mon Pare,
dels alarbs em deslliurà,
i del cel vida em donà
de Meritxell la gran Mare.
Princesa nasquí i Pubilla
entre dos nacions neutral;
sols resto l´única filla
de l'imperi Carlemany.
Creient i lliure onze segles,
creient i lliure vull ser.
¡Siguen els furs mos tutors
i mos Prínceps defensors!
Lliço 6 - SITUACIÓ, POBLACIÓ, EXTENSIÓ
El Principat d'Andorraces troba situat en ple Pirineu. Té una forma triangular, amb la base invertida. A vol d'ocell, es troba a 300 kms. de l'oceà Atlàntic, i a 120 de la Mediterrània.
Es país es troba gairebé enterament en la vessant Mediterrània. Solament la cubeta formada per les muntanyes del Pas de la Casa i La Solana es troba a la vessant atlàntica.
La seva extensió és de 464 Kms. 2. La dimensió màxima és d'uns 28 kms., i la mínima, de 15. El perimetre de la frontera és d'uns 110 km.
Segons el cens de 1944, la població d'Andorra constava de 5.291 habitants. Avui ultrapassa els 11.000 (1963)
RESUM. Andorra es trova enclavada en ple Pirineu entre França i Espanya. De forma triangular, la seva extensió es de 464 km.2. La població actual sobrepassa els 11.000 habitants (1963)
Lliçó 96 - LA LITERATURA
I. Segles XVIII i XIX.
La llengua del país és la catalana, que es parla amb lleugeres variacions de fonètica.
És en aquesta llengua que es redacten les actes i documents.
Com ja s'ha fet notar al capítol de la música, els andorrans, amb la duresa de la vida
d'alta muntanya, no foren gaure afavorits per a la pràtica d'aquestes arts. Fora del
llenguatge col-loquial, no tenien altra expressió litererària que la pregària. No es coneix
cap obra literària andorrana pròpiament dita.
Amb tot, inclourem dos escriptors del país, importants pel seu llibre respectiu:
- El Dr. ANTONI FITER i ROSSELL, autor del MANUAL DIGEST.
- i el "Vicari de les Caldes", Rvd. ANTONI PUIG, autor del POLITAR ANDORRÀ.
Ambdós manuscrits, del segle XVIII, són en realitat dos llibres de costums, però tenen un cert
deseiximent en la descripció.
La contrada no fou tampoc molt oberta als estrangers: gairebé es pot dir que abans solament
venien a Andorra els Veguers. Fou precisament un Veguer francès, PIERRE ROCH, "Chevalier du Roussillon", que publicà l'any 1823 el primer escrit sobre el nostre país. Es titulava DE L'ANDORRE, i reflectia sobretot els detalls de la presa de possessió del seu càrrec, que exercí fins al 1830. L'obra era escrita en francès.
En 1826 un botànic anglès establert a Montpeller, GEORGR BENTHAM, féu menció d'Andorra, en un sentit més literari, en un dels seus llibres titulat CATÀLEG DE PLANTES INDÍGENES DELS PIRINEUS.L'obra es també en francès.
Cal esperar el 1838 perquè aparegui el primer llibre imprès en català: és obra del PARE TOMÀS JUNOY, "el frare d'Anyós", i es titula RELACIÓ SOBRE LES VALLS D'ANDORRA. És una història del país, la primera que s'ha publicat, i veié la llum a Tolosa.
La veritable descoberta del Principat, l'efectuarem els excursionistes: a partir del mitjan segle XIX ens en fan
nombroses descripcions, la major part d'elles ben interessants. Algunes foren publicades en català, d'altres en francès, anglès o espanyol. De les publicades en català les més notables són les degudes a Artur Osona.
Si a Andorra les obres pròpiament literàries manquen, en canvi, les que hi fan referència són extraordinàriament abundants: després de la descoberta dels excursionistes, vingué la batalla dels autors dels textos jurídics. Aquesta classe de literatura és extensíssima, i en totes les llengües.
Un poeta català, en acabar el segle XIX, habia de salvar els drets literaris de la llengua dels andorrans.
El gran excursionista MOSSÈN CINTO VERDAGUER en el seu CANIGÓ, canta les belleses de les nostres contrades, dels nostres llacs, de les nostres llegendes.
La Junta de Cultura de M.I.Consell, ha agraït degudament aquestes referències dedicant a l'excels poeta unes esteles a la vall d'Incles i a Ordino. Un dels carrers d'Andorra la Vella porta el seu nom. I a la casa Guillemó, d'Andorra, i a la de Rossell, d'Ordino, on s'albergà en el curs de les seves excursions per Andorra, s'han col.locat sengles plaques commemoratives.
RESUM. La llengua popular i oficial del país és la catalana. No es coneix cap obra literària pròpiament dita. Cal, però,esmentar dos escriptors del país,importants per les seves obres respectives: Antoni Fiter i Rosell, autor del Manual Digest, i Antoni Puig, autor del Politar Andorrà. Un Veguer francès, Pierre Roch, publicà l'any 1823 el primer escrit sobre Andorra: "De l'Andorre". Al 1826 el botànic anglès George Bentham esmentà Andorra en la seva obra "Catàleg de plantes índigines dels Pirineus",escrita en francès. El primer llibre imprès en català, al 1838, fou la "Relació sobre les Valls d'Andorra", del P.Tomàs Junoy. Els excursionistes han deixat nombroses descripcions d'Andorra, en diverses llengües, a partir del segle XIX. Finalment el gran poeta Mossèn Cinto Verdaguer, excursionista enamorat d'Andorra, cantà les belleses del nostre paisatge i de les nostres llegendes en el seu "Canigò".
Lliçó 97 - LA LITERATURA
II. El segles XX.
En l'estudi de la literatura del segle XX només parlarem de les obres escrites en català.
Una part de la producció pertany a habitants d'Andorra.
PUBLICACIONS PERIÒDIQUES
Del 1929 al 1937
sortiren set revistes diferents, totes publicades a Barcelona. A més de publicar-se
bastant irregularment, la seva vida fou efímera.
Del 1933 al 1936
s'edita regularment una revista, centrada a Ordino. Es titula ANDORRA AGRICOLA.
És mensual, il.lustrada, tracta temes generals i educatius i, no cal dir-ho, dels agrícoles.
Del1952 al 1957
es publica NEU, portantveu de l'Esqui Club Envalira. En sortiren onze números, on, a més dels temes de la seva especialitat, s'abordaven els generals que interessaven el Principat. És d'una valor
literària sensiblement superior a les publicacions anteriors. Però també d'una vida efìmera.
Del 1956 al 1961,
com a conseqüencia dels Cursets de Cultura Superior, surt la revista anual ANDORRA,
que s'edita sota l'alt Patronatge del Consell. La repercussió cultural i de revalorització artìstica fou considerable, per la qual cosa citarem els noms, segons l'ordre del sumari dels col.laboradors en aquell moment inicial: Salvador LLobet, Monsenyor Antoni Griera, Esteve Albert, Emili Griffé, Josep Maria Font i Rius, Mossèn Eduard Junyent, Marcel Durliat, Joan Ainaud, Rafael Benet, Joan Sansa, Joaquim Viola, Antoni Forné, Francesc X. Sanmartí, Josep Romeu, Albert Puigoriol i Xavier Plana. Presentada la revista en forma luxosa, cal citar el complement de les il.lustracions, de Frederic Lloveras.
LLIBRES DEDICATS ÍNTEGRAMENT A ANDORRA
Seguirem per la seva enumeració l'ordre cronològic.
1923 -
Encara que fent una excepció per haver publicat l'obra en francès, la seva llengua, és obligat de citar Isabelle SANDY. La novel.la "Andorra ou les homme d'Airain" és la primera obra autènticament literària sobre el nostre país. L'autora n'empra els noms per a referir-hi els llocs i els costums, que descriu magistralment.
1932 -
Baltasar GISPERT publica "De les Valls als cims". Com s'aclareix en el subtítol, és un recull d'impressions d'Andorra expressades en vers.
1956 -
Bonaventura RIBERAYGUA ARGELICH presenta "Les Valls d'Andorra", obra important com a recull documental de la vida andorrana. Ben apreciable en si, s'enriqueix per la inserció de copiosos extractes del "Manual Digest".
1958 -
Lluis CAPDEVILA publica el "Llibre d'Andorra". És una visió personal de les Valls i d'alguns personatges del país i de fora, que havia tingut ocasió de tractar en el temps de la seva estada.
1959 -
Monsenyor Griera publica "L'Atlas Lingüístic d'Andorra". És una obra científica, fruit dels Cursets Internacionals d'Estiu.
1960 -
Josep Maria GUILERA. El llibre "Una història d'Andorra" presenta la novetat d'estudiar les obres dels descobridors d'Andorra: els excursionistes del segle passat. Escrit en una prosa fluida i agradable, és de subratllar un capítol d'una valor literària remarcable: l'Andorra del segle XX.
Hem guardat per al final la personalitat d'ESTEVE ALBERT. Autor de molts articles en revistes i periòdics, a publicat, a més, "La vella Andorra vista per Mossèn Cinto", i "El Pessebre d'Engordany".
El "Pessebre" és l'obra literària autèntica dels andorrans, compilada i ordenada per la visió i el sentit folklòric d'Esteve Albert. En farem un resum al capítol dedicat a la tradició.
ARTICLES. VERSOS. GUIES. TREBALLS DIVERSOS.
En començar el nostre segle, cal citar principalment els tres autors següents: Salvador Armet i Ricart, gran viatger; Joaquim Miret i Sans, historiador; i el que fou Jutge d'Apel.lacions, el jurista Ferran Valls i Taberner.
Des de l'any 1930 als nostres dies una munió d'escriptors de vàlua han tractat des de diversos punts de vista temes d'Andorra en llibres i revistes. Per no allargar la llista només citarem els que més contacte han tingut amb el país, o bé hi han viscut: el Pare Enric Graner, el Dr. Estadella, Baltasar Gispert, Joan Vaquer, Josep Pla, Joan Coromines, Bernat Boixeda, Josep Mª Vidal i Guitart, Joan Amades, Pierre Deffontaines, Josep Mª de Casacuberta, Oswald Cardona, Norbert Orobitg, Francesc Maspons i Anglasell, Ignasi Agustí, Agustí Cardós, Rafael Gay de Montellà, Noel Llopis, Joan Cardona, Melcior Font, Lluis Estasen. No podem oblidar Mossèn Pere Pujol, a qui tant deuen els andorrans pels seus treballs d'investigació i divulgació.
Com s'ha indicat al començament de la lliçó, només s'han presentat les publicacions en català. El tema d'Andorra continua interessant, al igual que en el segle passat, escriptors d'altres llengües.
RESUM. Publicacions periòdiques. 1919-1937: set revistes diferents, editades a Barcelona. 1933-1936: "Andorra agricola",a Ordino. 1952-1957: "Neu", portantveu de l'Esqui Club Envalira. 1956-1961: "Andorra", revista anual, fruit dels Cursets de Cultura Superior. Llibres dedicats a Andorra: 1923: "Andorre,ou les hommes d'Arain", novel.la d'Isabelle Sandy. 1932: "De les Valls
als cims", de Baltasar Gispert. 1956: "Les Valls d'Andorra", de Lluis Capdevila. 1959: "Atlas Lingüític d'Andorra",de Mons. Griera. 1960: "Una història d'Andorra", de Josep Mª Guilera. És remarcable la labor literària d'Esteve Albert, autor de molts articles en revistes i periòdics, que ha publicat "La vella Andorra vista per Mossèn Cinto" i "El Pessebre d'Engordany".
Lliçó 99 - LA MARE DE DÉU DE MERITXELL
La tradició no indica l’any que s’esdevingué el fet que anem a referir; però sí, que precisa que fou un 6 de gener, dia de la festa dels Reis.
Aquest dia els habitants de Meritxell seguien el camí cap a Canillo per oir missa.
Quina fou la seva sorpresa en veure a la vora del camí una gabernera florida! Això no s’havia produït mai en aquella època de l’any!
Curiosos, s’hi acostaren, i al peu de l’arbust descobriren una imatge de la Verge amb el Nen en braços.
La gent de la troballa arribà a Canillo, i n’informà el capellà.
Aquest anà amb tota solemnitat a cerca la imatge, que col.locar al nínxol d’un altar, i tancà després l’església amb clau.
L’endemà la imatge havia desaparegut..............La buscaren, indagaren, ja desesperaven de trobar-la quan uns passants digueren que l’havien vist novament prop de la gabernera florida..............
Els fidels d’Encamp, assabentats del que havia succeït, anaren al seu torn en processó solemne a recollir-la, pensant joiosos que segurament la Verge hauria decidit de quedar-se amb ells a la seva església.
Però al dia següent la imatge havia desaparegut novament........
Aquesta vegada ja tots varen pensar que la retrobarien vora la gabernera. Efectivament, sí, que hi era. Però els esperava una nova sorpresa. Aquell hivern encara no havia nevat; i precisament aquell dia començava a fer-ho, i la neu queia en abundància, de manera que n’hi havia una espessa capa......Però,cosa estanya, a una cinquantena de passos de la gabernera florida un espai conservava el color de la terra bruna, sense una volva de neu....
Els piadosos andorrans comprengueren el desig de la Mare de Déu, de quedar-se definitivament al cor de les seves muntanyes.
Ben aviat aixecaren una capella en honor de la Verge i un oratori a la vora de la gabernera on havia aparegut la imatge.
Els anys passaren. Fou construïda una capella més gran en honor a la Verge. A la sessió del dia 24 d’octubre de 1873, el M.I.Consell, a proposta de la Sindicatura, i per acord unànime, "consignà lo fet de que Nostra Senyora de Meritxell és considerada per les Valls de Andorra com a Patrona i especial Protectora sua, desde temps immemorial". I féu gravar aquesta consignació en una placa col.locada en el frontis de la capella.
La festa tradicional se celebra el 8 de setembre. Aquest dia tot el poble andorrà, en veritable aplec i presidit per les autoritats, es reuneix al peu del Santuari per honorar d’una manera solemne la seva Patrona i Protectora.
Cal remarcar la feliç coincidència que aquest mateix dia, el 8 de setembre, sigui també la data aniversari de la signatura del transcendental Pareatge, base de la secular organització andorrana.
RESUM. Segons la tradició – que no precisa l’any – la imatge de la Mare de Déu de Meritxell fou trobada un 6 de gener prop d’una gabernera florida (cosa insòlita en aquella època de l’any) pels habitants del poblet, que anaven a missa a Canillo. Al lloc de la troballa fou construïda una capella en honor de la Mare de Déu, fou ampliada en el curs dels anys. El 24 d’octubre de 1874 el Consell General acordà de proclamar la Mare de Déu de Meritxell patrona i protectora d’Andorra. Cada any el 8 de setembre se celebra la seva festa tradicional,que aplega al santuari tot el poble andorrà,presidit per les autoritats.
Lliçó 101 -L’ÓS EN LA TRADICIÓ ANDORRANA -
LES CARAMELLES - LES "FALLES" DE SANT JOAN -
EL "MAI" - LA FOGUERA DE NADAL I LA "CONDACIÓ"
L’ós en la tradició andorrana.
A la lliçó 73, (Els Tributs II,Els tributs fixos), en parlar del Redre, s’ha vist que l’ós és un dels animals considerats nocius, per la qual cosa es destina oficialment un premi al seu caçador.
Una tradició explica que en temps molt antics la recompensa es feia particularment. Quant un caçador havia matat un ós, feia un acapte: es posava la pell a l’espatlla a tall de capa, i anava a seguir el veïnat. Abans de donar-li res, hom se cerciorava que la pell era sencera, millor dit, que tenia les quatre garres.
Acabada la passada, el caçador es presentava al cònsol i li lliurava una garra. D’aquesta manera s’inutilitzava la pell per a fer més d’un acapte, i ensems l’autoritat tenia la prova que ja havia estat premiada aquella peça. Llavors el cònsol penjava la garra davant de la Casa Comuna com a signe i trofeu dels bons caçadors de la vila. El caçador, per la seva banda, penjava les altres tres garres a la porta de casa seva. Venia la pell, i així arrodonia el negoci.
En els nostres dies encara es rememoren escenes de cacera de l’ós. Fins no fa gaires anys es representaven en d’altres localitats.
Actualment només tenen lloc a Encamp, per Carnaval. L’acció comença presentant un grup de treballadors del camp en la seva feina. Apareix l’amo, que s’interessa pel treball. Ve després la minyona amb el dinar o la berena. És en aquest moment que es presenta l’ós; però un bon caçador que passava per allí, apunta a la fera i la mata en sec. Tothom se n’alegra, i acaba la festa entre la joia general.
Actualment només tenen lloc a Encamp, per Carnaval. L’acció comença presentant un grup de treballadors del camp en la seva feina. Apareix l’amo, que s’interessa pel treball. Ve després la minyona amb el dinar o la berena. És en aquest moment que es presenta l’ós; però un bon caçador que passava per allí, apunta a la fera i la mata en sec. Tothom se n’alegra, i acaba la festa entre la joia general.
Aquestes escenes de l’ós, molt semblants en tots els indrets, sembla que tinguin una arrel verídica.
Les Caramelles.
Tenen lloc els dies de Pasqua florida.
Les "Falles de Sant Joan".
Com a molts indrets de muntanya, la vetlla de Sant Joan s’organitzen fogueres, tant en els pobles com en els cims de les muntanyes. El jovent es diverteix amb les "falles". Són pals o bastons a l’extrem dels quals es col.loquen escorces d’albes, que són enceses i agitades vertiginosament en forma de cercles de foc.
El "Mai".
En alguns pobles, en arribar les festes nadalenques, es planta un arbre a la plaça, generalment un pivet, on només es deixen les branques més altes. Es conserven encara algunes cançons adequades, les "cançons del Mai", que es cantaven mentre la mainada saltava i ballava al voltant de l’arbre. El Mai es guardava a voltes fins a la Candelera, i a la fi era cremat.
La foguera de Nadal i la "Condació".
És una particularitat ben escaient:
A la sortida de la missa de mitjanit del dia de Nadal es fa una gran foguera a la plaça. La mainada, de manera semblant al foc de Sant Joan, agita les falles i completa així l’encís de la tradicional missa pastoril.
Un complement gastronòmic d’aquesta nit nadalenca és la "Condació": consisteix en una bullida de vi amb pomes, nous i peles de taronja, que és assaborida amb els parents i amics forans després de la missa del Gall.
RESUM. L’ós en la tradició andorrana: Segons una tradició, abans de la institució del Redre, els caçadors d’óssos eren recompensats particularment. El caçador feia un acapte, després lliurava una garra de la bèstia al cònsol, es quedava amb les altres tres i es venia la pell. Actualment es representa el ball de l’ós a Encamp, per Carnaval.
Les Caramelles: Tenen lloc els dies de Pasqua florida. Una colla de joventut passa de casa en casa a felicitat la Pasqua i reben dels veïns alguns donatius.
Les Falles de Sant Joan: La nit de Sant Joan el jovent es diverteix encenent falles que agiten vertiginosament en forma de cercles de foc.
El "Mai": És l’arbre – generalment un pivet – que es planta a la plaça en arribar les festes nadalenques.
La foguera de Nadal i la "Condació": A la sortida de la missa del Gall del dia de Nadal es fa una gran foguera a la plaça. Acabat, se sol prendre la "Condació", que consisteix en una bullida de vi amb pomes, nous i peles de taronja.
Lliçó 102 - LES FIRES
LA GASTRONOMIA ANDORRANA
Les fires.
La gastronomia andorrana.
No es por ometre en el capítol de les tradicions de parlar de les especialitats culinàries. Com a indicació curiosa i justificativa cal recordar que en un dels Consell, el de Sant Tomás, o de Comptes, en el dinar s’acostuma a servir una perdiu per cap, per la qual cosa també es coneix aquesta reunió pel nom del "Consell de les perdius".
Encara que les velles andorranes guardin el secret d’altres requisits, aquí indicarem alguns menjars, excel.lents, del repertori muntanyenc.
- "ROSTES AMB MEL". Trossos de pernil cuits a la paella amb una mica de mel i una raget de vinagre.
- "ROSTES AMB MEL". Trossos de pernil cuits a la paella amb una mica de mel i una raget de vinagre.
- LES TRUITES. Se serveixen cuites amb all i pebre.
- LA CAÇA. L’Isard, la llebre, l’esquirol, es preparen en civet.
- LES COSTELLES A LA LLOSA. Per menjar-les a ple camp; es posem sobre una placa de llosa cremant, que abans s’ha ben fregat amb un tros de llard i un gra d’all.
- Per a completar un repàs, o per a les "10 hores", o per a berenar, tot el seguit de preparacions dels productes de la matança: el mandongo, la bringuera, el bull, el pernil i les llonganisses.
- Per a amanir certs plats és indicadíssim l’"ALLIOLI DE CODONY", fet amb codonys bullits.
- Per a amanir certs plats és indicadíssim l’"ALLIOLI DE CODONY", fet amb codonys bullits.
- LA COCA MASEGADA. Feta sense llevat. Es barreja la farina amb ous, moscatell, sal, aiguardent i sucre, i es fa una coca rodona i plana.
- EL FORMATGE DE TUPI. Un cop fet, s’hi posa un xic d’aiguardent.
- ELS FORMATGES D’OVELLA. Fabricats pels pastors a l’alta muntanya, durant el temps que el bestiar pastura pels cortons.
- ELS FORMATGES D’OVELLA. Fabricats pels pastors a l’alta muntanya, durant el temps que el bestiar pastura pels cortons.
- EL COLISTRE. Fet amb llet tendra de vaca.
- EL BROSSAT. De preferència fet amb llet d’ovella, i que es presenta com si fos un formatge tendre.
- LA MEL. Molt dolça i espessa. Ja hem vist que s’utilitza també per fer les "rostes".
Un entremig de postres i beguda, citarem les ORELLANES. Aquesta preparació s’acostuma a fer a l’ hivern, per a les vetllades. Les orellanes son peles de préssec assecades, que els homes compraven a les fires. Les orellanes es fan bullir amb vi ensucrat. Després es retiren i es mengen encara calentes, mentre es beu el vi amb porró que es fa passar de mà en mà tot al voltant de la llar de foc.
Un entremig de postres i beguda, citarem les ORELLANES. Aquesta preparació s’acostuma a fer a l’ hivern, per a les vetllades. Les orellanes son peles de préssec assecades, que els homes compraven a les fires. Les orellanes es fan bullir amb vi ensucrat. Després es retiren i es mengen encara calentes, mentre es beu el vi amb porró que es fa passar de mà en mà tot al voltant de la llar de foc.
RESUM. Les fires: Cal buscar l’origen de les fires en les necessitats pastorals, quan, en altre temps, les comunicacions eren dificultoses. Abans se’n celebraven a totes les parròquies, però actualment només perduren les d’Andorra la Vella, el 27 d’octubre, anomenada de Tots Sants, i la de Pasqua.
La gastronomia andorrana: Entre les especialitats culinàries andorranes cal citar les "rostes al mel", les truites, la caça, les costelles a la llosa, la coca masegada, el formatge de tupí, el formatge d’ovella, el colistre, el brossat, la mel i les orellanes.
Lliçó 103 - EL PESSEBRE VIVENT
"El Pessebre Vivent d’Engordany és l’expressió de la religiositat, de la tradició i del tipisme de les nostres Valls."
Aquesta frase del Sr. Francesc Cairat, quant era Síndic d’Andorra, figura en lloc preferent del "Llibre d’Or", i resumeix d’una manera magistral, clara i precisa el contingut de la representació.El "Pessebre" fa reviure en la seva successió d’escenes, el que és antic i tradicional del país: en el llenguatge, en els costums, en els cants, en la llegenda, en el vestir, en les danses.
La veracitat de l’obra no té res d’estrany, ja que els actors no fan teatre, sinó que viuen la seva vida, o la que veieren en els seus pares.
El "Pessebre" presenta en una visió sinòptica els personatges de l’Andorra mil.lenanària:
- El rabadà i el pastor en la seva feina, presents amb el seu ramat;
- les dones del país: les unes amb les llaminadures del seu orriat les altres amb productes necessaris o fent les feines casolanes; la trementinaire, la dona que fila, la de la collada; sense oblidar la pastoreta activa i eixerida que vol servir la Sagrada Família;
- els homes dels diferents oficis: els dallaires, el sabater, el paraire, el fargaire, el caçador, el pescador, els contrabandistes, l’escloper, el picador, el mosso de peu conduint el cavall que porta la mestressa, l’artista que fa les musicadures; fins i tot, per un curiós anacronisme, símbol prometedor de l’Andorra de demà, els esquiadors.
Tots aquest personatges, amb les seves explicacions i els seus estris, donen una bona idea de la manera de viure dels nostres avantpassats; per això hem situat aquesta lliçó com a compendi a les tradicions andorranes.
RESUM. "El Pessebre Vivent d’Engordany" - segons frase del Sr. Francesc Cairat – és l’expressió de la religiositat, de la tradició i del tipisme de les nostres Valls". El "Pessebre" fa reviure en les seves escenes el que és antic i tradicional del país: en el llenguatge, en els costums, en els cants, en la llegenda, en el vestit, en les danses. El "Pessebre" presenta en una visió sinòptica els personatges de l’Andorra mil-lenària.
Lliçó 104 - EL VOCABULARI ANDORRA
Històricament hem vist que apareix molt aviat als nostres documents, on la trobem ja en el segle XIV, segons s’ha vist a la lliçó 28 (El segle XIV,Unió de Foix i Bear, Andorra el meu país) . El català fou la primera llengua que va tenir valor oficial, mentre en d’altres indrets el llatí continuava encara durant molt de temps com a mitjà d’expressió documental.
La llengua catalana, "parlada i escrita per papes i reis, savis i apòstols, poetes i legisladors", ha conservat formes primitives locals.
A les comarques altes dels Pirineus el seu llarg isolament ha estat propici per al manteniment de girs i modismes. Alguns són comuns als nostres veïns cerdans i pallaresos, però d’altres son ben propis d’Andorra. No es pot silenciar que, malauradament, en els darrers anys s’han introduït en l’ús corrent mots completament estrangers a la nostra parla, sobretot gal.licismes , fruit d’una còmoda traducció directa i literal; citarem com a exemple: "apertany","partenari","populació",redutable","entrependre", i tants d’altres que caldria avitar,considerant sobretot que compten amb el corresponent mot adequat tant en català antic com en modern. Un altre fet lingüistic sensible és el canvi de gènere, que adapta el del mot català al del francès, com "quin paradoxe" en lloc de "quina paradoxa". No dubtem que les classes de català organitzades pel Consell General esvaïran els efectes d’aquestes tendències.
Passem a indicar una sèrie de mots i de locucions en plena vigència a les nostres contrades.
Citarem en primer lloc la peculiar forma negativa "no en tinc cap", "no hi era cap", "no en tinc cap gaire".
Son característiques també les formes verbals d’alguns imperfets d’indicatiu, com "voliva" per volia, "diva" per deia, "ploïa" per plovia, "sabiva" per sabia, així com la forma composta de les dues pareticularitats esmentades, "no ho voliva cap".
És d’ús ben corrent el verb "gicar", deixar; per exemple: "gica’m passar", "em voldries gicar un xic de sal ?".
Noms característics d’animals o plantes:
barset, redodèndron, etimològicament "arbre rosa";
gabernera, gavarrera;
grandalla, nom andorrà del "Narcissus poeticus";
mussola, xerra, noms de dues classes de perdius;
pitavoles, papallones;
prinyoner, arbre de fruits semblant a prunes petites;
sèguel (o segle), sègol:
taupa, talpa;
volter, voltor;
Altres noms:
arna o tou, rusc d’abelles;
aixec, eixugada o desviada d’un riu o rierol;
buna, instrument musical, sac de gemecs o cornamusa;
cam, calm,el pla dalt d’un cim (Cam Ramonet)
collada,(també fusteguer), pal per al portar els calders al coll;
embúrnia, bidó o pot amb nanses que es porta a tall de motxilla:
fangots (o patamolls), terreny pantanós:
jovassa, jou que els bous duen al cap, lligat entre les banyes;
orriat, calaixera gran que serveix de rebost;
posobra, vetlla, vetllada;
palinqueró, palinquiró, palanca o pont petit;
peçó, grapat, embosta;
pitxerró, gerro d’estany amb broc i tapa, diminutiu de pitxer;
tana, una qualitat de tabac;
torrada, gelada molt forta;
trastes, utenlisis en general, sense sentit pejoratiu;
vianderes, espècie de plata o safata de metall;
Alguns verbs:
aixelabar, esbandir (aixelabar un got);
anguetiar, amoïnar, molestar;
atifar-se, empolainar-se (vas ben atifat)
nyaufar, abonyegar (he nyaufat el pot);
cofar, cobrir (el Casamanya està cofat de neu)
escurar, rentar els plats o altres utensilis;
esfarnegar, desfer, aixafar, rebentar;
esquerdillar, esquerdar, fer a trossos (s’ha esquerdillat un os)
musicar o ramejar, ornamentar la fusta amb entalles
xafonar, esclafar (una poma xafonada, té un nervi xafonat)
En tractar de les especialitats culinàries, hem trobat noms i locucions particulars: la coca masegada, l’allioli de codony, el mandongo, la donja,la bringuera, els bulls, la condació.
Cal assenyalar també una manera ben peculiar d’entrar en matèria:
Altrament....., Particularment.......,
Acabarem citant dues locucions característiques i pròpies del país:
Anar al rotllo, antigament per a significar anar al Consell (posem-nos a rotllo: comencem el Consell). Fer l’andorrà, expressió que ha passat íntegra als diccionaris.
RESUM: El català d’Andorra, isolat de les comarques altes dels Pirineus, ha conservat pures moltes formes idiomàtiques típiques. Algunes d’elles són comunes a les de les comarques veïnes del Pallars i la Cerdanya. Amb tot, el català - andorrà ha sofert l’influx d’alguns barbarismes, sobretot del francès.
No hay comentarios:
Publicar un comentario