El piano encantat

EL PIANO ENCANTAT.

En Joan vivia en un pis de l'eixample de Barcelona desde feia varis anys, era un pis de sostres alts construit a la década dels 30 o 40 i molt gran, a en Joan ja l'hi anava bé ja que era dissenyador de moda i necessitava molt espai per posar les taules de disseny i tots els utensilis de treball.
Vivia sol, encara que de tant en tant passava amb ell alguna temporada una amiga que venia de França, la Giselle, i que com ell també dissenyava roba.
En Joan havia llogat el pis practicament moblat a una senyora gran i que segons l'hi havia explicat ja hi havia nascut, es a dir que una gran part dels mobles eren de l'època que es va inaugurar el pis inclós un fantástic piano Steinway & Sons que hi havia al menjador i que ningú l'havia tocat des de feia molts anys.
En una de les visites de la Giselle l'hi va demanar al Joan si funcionava el piano, en Joan l'hi va dir que no ho sabia però que ho podia probar, la Giselle que havia fet classes de piano de jove i tenia un dó especial per a tocar aquest instrument va aixecar la tapa i sorpresa el piano va començar a tocar tot sol un melodia de Chopin, les tecles es movien i no fallava cap nota, al tancar de nou la tapa va parar. Els dos varen pensar que era una especie de pianola automatica i com que en Joan coneixia de passada una casa de pianos que hi havia a la cantonada demá ho anirien a consultar.
Varen sopar i s'en varen anar a dormir, ben entrada la nit la mateixa melodia de Chopin els va despertar, es varen aixecar i varen anar al menjador, varen trovar la tapa oberta i el piano tocant, la varen tancar de nou i varen tornar al llit, aquella nit no es va sentir res més de nou.
L'endemá van visitar la botiga de pianos i ho varen comentar amb l'encarregat, aquest no els hi va saber donar cap resposta però va dir que ho consultaria amb l'amo que era ja gran i pot-ser ell en sabria el misteri.
El senyor Eudald l'amo de Pianos y Gramolas Ferrer, deseguida va saber de que anava l'història i els hi va explicar: resulta que el piano els hi havia venut ell mateix feia molts anys perque una nena i fes els estudis corresponents, al cap d'un temps de tenir-lo i la nena anant-lo tocant i aprenent aquesta es va posar greument malalta, tot i aixi cada dia continuava tocant el piano, fins que un dia ja no podia més i tocant la melodia de Chopin la nena va morir, des de llavors ningú més a tornat a tocar el piano i es diu que si
algú l'intenta tocar sona la melodia sola, fins ara, continua el senyor Eudald pensava que era un cuento, però ara veig que es una realitat, de totes maneres jo demá mateix passaré a veure'l, l'afinaré i veure'm el que passá. Varem quedar aixì.
La nit següent no ocorregué res de nou, el piano continuava al seu lloc, l'endemá va pujar el senyor Eudald, va obrir la tapa i el piano es posà a tocar, el senyor Eudald començar a tocar les tecles a fí d'afinar-lo i mica en mica la melodia de Chopin parà per donar pas als sons del senyor Eudald, al cap d'una estona el piano ja estava revisat i afinat i apunt de ser tocat de nou.
La Giselle no es va poder contenir es va sentar d'avant i com si un homenatge a aquella nena tocà la melodia de Chopin.
A partir d'aquell moment el piano va tornar a ser normal.

L'home que parava els despertadors

L'HOME QUE PARAVA ELS DESPERTADORS.

Hi havia una vegada un home que no estava content amb les hores dels rellotges, sempre marcaven les que ell no volia, si ell volia que fos de nit, els rellotges marcaven que era migdia, si ell volia que fos mati els rellotges marcaven que era la tarda.
Aixi doncs que va decidir que cada ni sortiria i aniria a apagar tots els despertadors que pogues, i aixi ho va fer, be entrada la nit es va endinsar d'una manera misteriora a totes les cases de la ciutat apagant tots els despertadors que va trovar.
L'endemá a les sis del mati els carrers eren buits, a les 7 també, a les 8 també, la gent no s'havien despertat i continuaven dormint.
Quant s'en van adonar, tot eren presses i discusións per a veure qui no havia posat el despertador, a totes les feines les mateixes excuses: No m'ha tocat el despertador !!!!! La ciutat es va convertir en un caos, fins i tot les autoritats varen pendre mesures per saber que havia passat i quant la noticia es va extendre i en varen parlar a la radio i a la tv. semblava de riure però era cert.
Però la gran pregunta era: Qui o qué havia causat aquesta epidémia de despertadors apagats ? Semblava cosa de mágia..........
Va passar el dia i la nit següent es va repetir el mateix i a l'altre dia les mateixes excuses, discusións, el mateix caos, en definitiva la mateixa situació.
Al arrivar el tercer dia l'home al qual no l'hi agradaven els rellotges estava tant cansat que va esperar sentat en una butaca de la seva casa que fos l'hora d'anar a apagar els despertadors però per sort per la ciutat aquest cop va ser ell el qui es va quedar adormit com un soc i l'endemá tot va funcionar com si no hagués passat res, al despertar-se i veure que la ciutat tornava a funcionar normalment va veure que el que estava equivocat era ell i que la resta de gent no en tenien la culpa per lo que va començar a fer cas a una cosa que tots tenim molt assumida: el rellotge.