jueves, 8 de noviembre de 2012

El cami sense tornada

EL CAMI SENSE TORNADA.

Com solia fer molts dies al acabar la feina, era posar-me roba comoda i anar a fer una caminada. Habitualment anava sempre per llocs on coneixia bé, aquest cop vaig agafar un camí on sovint hi havia passat, de sobte veig a la meva esquerra un trencall en el qual no hi ha via reparat mai, per curiositat i al veure planer i en bon estat m'hi vaig endinsar.
Curiosament al cap d'uns metres transcorreguts em vaig adonar que el paisatge no canviaba, vaig decidir retrocedir sobre els meus passos pero va ser inútil, el paisatge era sempre el mateix i la sensació de no moure'm de lloc s'anava apoderant de mi. Intento correr endavant peró succeix el mateix.
Miro l'hora i son les 18,04 hores de la tarda, intento sortir per la part lateral i imposible com si hi hagues una barrera invisible, torno a caminar endarrera una bona estona i no em moc de lloc, miro altre cop l'hora i encara son les 18,04 h. el temps no corre, estic atrapat en mitg d'un cami on no passa ningú, intento conectar el móbil però no dona senyal sembla mort, continuen sent les 18,04 h i el rellotge no está parat, l'agulla dels segons va donant tombs, però els minuts no avançen, el que vol dir que disposo unicament
d'un minut cada vegada per intentar una cosa nova..............................................deu fer hores que estic atrapat i continuen sent les 18,04 h. de la tarda, el temps no passa, el món aqui sembla aturat, els nuvols no es mouen, les branques dels arbres tampoc, no es veu cap senyal de vida per petita que sigui.


L'Agoixa es va apoderant de mí cada vegada més, el cor s'accelera fins a tenir taquicardies cada moment, la suor freda em puja des de l'interior de la carn i el cos cada vegada es més fred, tinc fred, tinc una suor freda cada vegada més intensa, el malestar es general, caig a terra, tinc convulsións, ara el cor batega molt a poc a poc, cada vegada més a poc a poc com si es volgués parar, estic a punt de perdre el coneixament, veig una llum blanca i brillant al fons d'un tunel negre i una má que em crida, el cor s'ha parat definitivament..............................................

Al cap de poca estona uns altres caminant trobaren el cos sense vida, el metge va fer constar en l'acta de defunció, mort per parada cardiaca i el rellotge continuava marcant les 18,04 hores.

Retorn al país del passat

RETORN AL PAÍS DEL PASSAT.

Com cada dia la Cris sortia a passejar al seu petitonet gos, el Wifi, la Cris es una noia ja d'una certa edat encara que no exempta d'un bon veure, viu entre ciutat i mitja muntanya en un petit país on el temps es tindria d'haver parat pero sembla que s'ha tornat boig, ningú está d'acord amb ningú, les coses sembla que es fassis per fer però sense raonaments i el poble com en la majoria de països está descontent.

Doncs bé, tornem a la passejada de la Cris amb el Wifi, al viure en una zona privilegiada del país te la muntanya a tocar de casa ,el gosset anava fent de les seves sol i es va endinsar entre unes roques que formaven una especie de gruta o cova, la Cris el va sentir que cridava des de allà dins i l'hi va ordenar de sortir cosa que el gosset no en va cas, la Cris que no es gaire valenta hi va treure el cap, el sentia cridar a uns metres de distancia pero ho veia fosc, llavors va pensar que a la bosa de má portava una petita llanterna d'un cop que s'havia quedat sense llum, la va encendre i es va endinsar fins on hi havia el Wifi plantat d'avant d'un armari, una veu interior l'hi deia a la Cris que l'obris, ella duptava, al final el va obrir, dins l'armari hi havia uns vestits d'ella mateixa quant era joveneta i la mateixa veu l'hi va dir si t'els poses i passes cap a dins podrás tornar a veure el teu país de quant eres jove.............................el temps no comptará per a res, sols el de canviar-te de roba.

La Cris, s'ho va pensar uns minuts i va dir: Pot-ser que no hi tingui res a perdre i si es veritat al fi i al cap es la meva conciencia la que m'está parlant. Es va canviar de roba i va entrar cap al fons de l'armari, al pobre Wifi per raons propies no s'el hi va permetre l'entrada.

Es va trobar en mig d'un pais ple de color, flors i ocells que volaven, la veu l'hi va dir, ara estás al centre, aqui no hi distancies, des de aqui podrás anar a qualsevol lloc, no podrás parlar amb ningú, no podrás tocar res, no podrás alterar res, simplement podrás mirar, si parles ningú et sentirá ni ningú et veurá i solsament tindrás accés als bons records. Que passis un bon dia........
La Cris va poder disfrutar tan de temps com va volguer d'aquell país que recordaba amb anyorança, va reviure els temps de la seva primera escola, del seu primer treball, del festeig amb el seu marit, va reviure tot el bó i millor de les últimes decades fins que el sol del seu país idil.lic es va anar ponent i el país va anar quedant en la penombra i senyalava l'hora de tornar a l'armari.
La tornada va se curta, canviar-se de roba, recollir el Wifi i en pocs minuts tornar a ser al carrer a plé solet del més de Novembre.

De sobte la Cris va sentir els crits del Wifi i va obrir els ulls, s'havia quedat adormida sentada en una llosa plana del cami..............amb l'iphone a les mans.

Dedicat a la meva amiga Cristina Calsina i al seu gosset Wifi.