Per als que no sou de Balaguer us explicaré que el riu Segre al seu pas pel mig de la ciutat agafa una amplada considerable amb unes voreres amples on s'hi fan tot tipus d'activitats i on s'hi pot passejar tranquilament i on hi ha una colonia bastant nombrosa d'oques i anecs, bé doncs feta l'ntroducció us explicaré el que em va passar fá un parell de dies. Anava per una de les boreres del riu passejant o millor dit deambulant com sempre, a un parell de metres pel mig del riu una anec anava a la meva alçada amunt i avall lo que em va cridar l'atenció, normalment naden lliurement peró no fan cap tipus de manera de seguir a algú, aixi varem anar durant uns vint o trenta metres, de cop l'anec s'acosta a la vorera i puja a l'herba, jo que he sentit a parlar del mal caracter que tenen aquest animals em vaig quedar aturat de cop, l'anec s'em va acostar i em va dir, no pateixis no et faré rés, disculpa la intromissió i bona tarda, em vaig q...
uedar glaçat, bona tarda l'hi vaig contestar, i ell em va dir et veig preocupat, perque? l'hi vaig demanar jo. Doncs tens un caminar que sembles un vell, una cara llarga i desencaixada, una mirada perduda i amagada darrera de les ulleres de sol, semble una ánima en pena i la veritat anar aixi de deixat no fá per tú per la manera que vas vestit, per aixo dedueixo que t'en deu passar alguna. L'animalet es va seure a l'herba i em va convidar a fer-ho, explica'm el que et passa, pot-ser et puc ajudar, doncs dit i fet l'hi vaig explicar el que em passava, un cop va estar tot explicat em va dit t'ens paper i boli, si clar, doncs apuntat aquest medicaments, ves a la farmacia i ja veurás com en un parell de dies et troves millor, pero fes atenció d'una cosa, el medicament principal l'has de posar tú. I ara em va dir continua el teu passeig amb la cara més alegre que veig que tens, jo vaig tirant que si et veuent parlant amb mi encara pensaran que ets boig i d'aixo ni parlar-ne,estás passant un mal moment, au fins un altre i enfila un vol curt fins l'aigua i desaparesque.
La medicació era la mateixa que m'havia donat el psiquiatra uns dies avans i lo més curios de tot es que mai he passejat per la vora del Segre tot sol...............
Diariament i desde fa molt anys faig el meu passeig diari, sempre el mateix desde casa fins a la font dels encantats anar i tornar, estiu i hivern sols canvia l'horari, a l'estiu a primera hora de la tarda quant pot-ser la calor apreta més i a l'hiver a última hora del dia al cap vespre sobre tot.
Aquest horaris en mi tenen un sentit, tinc desde fá molts anys una malaltia que els metges psiquiatres de Barcelona anomenent falta d'afectivitat i que consisteix en no tenir ganes de comunicació alguna amb altres sers del teu entorn habitual, salvat lo just i necessari per sobre viure.
Jo he estat notari tota la meva vida, ara i degut a l'edat ja estic en possessió del titol de no excercir, es a dir una jubilació més o menys voluntaria, visco sol desde que vaig enviudar fará cosa de cinc anys, bé sol no del tot amb mi tinc la Cecilia una majordoma que fá mes de 50 anys que está a casa, i desde llavors que faig diariament el mateix cada dia. Al matí tant prompte arriva la tartrana amb el Diario de Barcelona, em poso al dia de les noticies, mols dies em toca l'hora de dinar, perque a pesar que el poble es relativament a prop de Barcelona la tartrana sempre porta retrás, doncs bé dino i just després ara a l'estiu cinc minutets de becaina i a fer el passeig a les quatre en punt.
El recorregut es sempre el mateix com he comentat surto de casa ara a l'estiu amb una temperatura d'uns 35º, capell de palla, camisa i pantaló blancs de llí i espardenyes catalanes, solc portar una petita samarra o motxilla que deu ser de la primera guerra mundial on acostumo a portar-hi entre algunes coses personals, un llibre i una cantimplora metálica amb aigua freca del pou de casa.
Surto de casa, una casa diguem-ne castell o senyorial situada al bell mitg de la plaça de la República, una plaça porxada a l'entrada del poble, per cert que no he esmentat el nom, Sant Guim de Gargolinyes a la provincia de Barcelona, i tampoc us he dit el meu nom, Josep Mª. Manuel de la Jonquera i Prats del Comptal, dels de la Jonquera de tota la vida fill i net de notaris. Doncs continuem l'itinerari un cop sortim de la plaça que segons sembla es la segona més gran de Catalunya, la primera diuen que es la del Mercadal a Balaguer provincia de Lleida, enfilem pel carrer Major, el silenci es quasi sepulcral, sols la radionovela d'alguna veina i els roncs d'algún parroquia que fá la siesta trenquen aquest silenci, al llarg del carrer podem trovar una mica el que es el centre del poble, l'oficina de La Caja de Pensiones y para la Vejez de Barcelona amb Don Francisco com a delegado i el Juanito Alarcón que fá la resta de la feina,la botiga de queviures de la Pepeta, Ultramarinos Josefa Beltran, el forn de pá del Joan, Horno de San Juan, on fan els millors pastissets d'anis de la provincia, la botica es a dir la Farmacia Ldo.Don Ramón Martinez de la Fontana i poca cosa més, perque després ja vé la plaça de l'ajuntament o plaça de l'esglesia segons uns o altres, en realitat s'en diu Plaça del Renaixement, aquesta plaça té dos fronts en un l'esglesia parroquial de Sant Antoni i l'altre enfront, l'ajuntament porxat. En aquesta plaça es solen fer la majoria d'actes de la festa Major que es cel.lebra el 14 d'Octubre.Després ja vé el carrer d'Avall amb unes quantes cases i caminant uns cents metres més trovem la font dels encantats.
Bé aqui faig la primera parada, m'assec al banc de pedra que hi ha just al costat de la font on l'aigua a l'estiu surt freda i a l'hivern molts dies no surt per estar glaçada. Llegeixo durant una bona estona el llibre, omplo la cantimplora amb aigua nova i de retorn a casa.
El cami de retorn es pot-ser diferent del d'anada, la gent ja comença a sortir i les preguntes son inevitables i insuportables, les mateixes cada dia i cada dia les mateixes respostes, no comprenen que un no té cap gana de respondre a preguntes que més que interessar-se son a vegadades per xafarderia, al menys es el que penso, que tal don Josep Mª com va aquesta salut ? don Josep Mª l'hi ha anat bé la passejada? i aixi dia a dia, meny mal que faig una paradeta a cal Joan el del forn per agafar mitja dotzena de pastissets d'anis que junt amb l'aigua fresqueta de la font farán que com cada dia tingui un berenar perfecte.
Demá hi tornarem i será el mateix que avui i que demá, pero mentre Deu vulgui ho anirem fent.
Eren les 9 de la nit tocades feia poc al campanar de Sta.Maria, feia un fret espantos, la boira de la que en diuen gebradora començava a sortir i a pesar que estava al carrer d'Avall sortia per sobre les cases, el carrer era completament buit, vaig trovar un café obert on uns quants parroquians jugavent a cartes i bevien uns brandys, l'ambient era plé de fum, em vaig acostar a la barra i vaig demanar un brandy amb anis, vaig encendre una cigarreta del Carlemany, aqui no s'en troven, a mi me les porten d'estraperlo d'Andorra alguns amics que passen de tant en tant, no m'agrada el brandy però el dolç de l'anis m'el fa passar, em vaig treure el capell, la bufanda i la gabardina, em vaig asseure en un tamburet atrotinat i entre els remors dels homes que jugaven a les cartes, la musica que sortia de la radio, vaig recordar els dies de contrabandista a Andorra, les vegades que pasavem els fardos a l'esquena per els camins de la Rabassa i les corredisses amb la benemerita, no m'havien enxampat mai, després van venir els cotxes i la cosa es va fer més comoda per més complicada i vaig decidir canviar d'aires i marxar del pais, auto exiliar-me, vaig tirar frontera avall amb un vell passaport Andorrá suat i brut de totes les vegades que muntanya amunt i muntanya avall haviem fet el cami plegats, en una vella maleta de fusta i vaig posar les quatre coses que tenia a la fonda del Calones on parava a Andorra, els quatre cuartos els vaig cosir a la roba interior i a peu de carretera fent dit fins que un camioner de fusta em va deixar a la fabrica de fusta que hi ha aqui. Veig al rellotge "Cristal Watch" que em vaig comprar a cal Bartumeu que já son cuarts d'onze, com passa el temps, m'engolleuixo el que em queda a la copa, pago, m'anadono que quedem el cambrer apoiat sobrer el taulell i jó.
Em tapo fins al nas, surto al carrer, el fred encara es més gélit que avans, tiro cap a la plaça de Mercadal, miro cap a a cada uns dels quatre cantons,tot buit sols la poca llum de les faroles, agafo el carrer del Miracle i cap a casa, un primer pis petit sense comoditats pero suficient per un home sol i que no vol companya.
L'Endemá al mati em vaig aixecar com cada dia de l'any i desde sempre de bon mati, acavaben de tocar les 7 al campanar de Sta.Maria, era fosc i negre, m'aixeco a aquesta hora perque ara a l'hivern el fred ja no et deixa dormir i a l'estiu la llum ja entra per tot arreu i no tens ganes d'estar al llit, vaig encendre la cuina economica o sia de llenya per escalfar la cuina menjador que tenia, vaig posar una olla amb aigua a escalfar per rentarme una mica i em vaig assentar embolcat amb la manta a la vella butaca a esperar que l'aigula fos calenta.
Un cop passat per el diminut bany, un lavabo, un w.c i un petit plat de dutxa sense dutxa, en vaig vestir amb la roba més neta que tenia, a l'hivern rentar roba era tota una aventura, l'estenies mollada i la trovaves gelada que s'et trencava als dits, la sol.lució penjar-la a la petita cuina menjador i amb l'escalfor de la cuina s'anava assecant encara que també agafaba olor a fum, cosa que es considerava el més normal del món.
Un cop arreglat amb roba interior empalfada, camisa neta, armilla i tratjo de pana i la jaqueta amb coll de pell que l'hi vaig comprar a un francés a la fira d'Andorra i que em va jurar que era d'un soldat alemany, menys mal que no porta cap insignia per enlloc pero tapa de veritat em dirigeixo a esmorzar a Cal Pepito, un dels pocs llocs en que es menja bé a la plaça del Mercadal i a més ho tinc a dues passes de casa.
El fred al carrer es fá sentir , la boira gebradora de la nit ha deixat senyals i tot está blanc com si hagues nevat, avui m'he posat les botes de soldat amb els mitjons de "pure laine" que vaig comprar en un viatge a Aix-Les-Termes no gaire lluny d'Andorra, sols entrar a Cal Pepito ja notes l'escalforeta de l'estufa que tenen al mitg del café, em trec la jaqueta i la gorra i m'assec a una taula amb dos homes coneguts més, ells pagesos que en dies de mal temps no van al cultiu ja que la gebrada no els permet regirar la terra.
Son just les 9 del matí tornen a tocar les campanes de Sta.Maria, toquen sempre dia i nit, si estas atent no cal dur rellotge. Demano l'esmorzar avui el faré de cada dia unes llesques de pá de pagés del forn del costat i una llangonissa de la casa amb un gerra de ví del priorat de cal Vilarasau, altres dies faig esmorzar de forquilla i que consisteix en qualsevol dels plats el.laborats que fá la mestressa.
Aixi vaig tirant fins a quarts d'una entre got de vi, algún "carajillo", llegir si hi ha algún diari del dia que sigui, fer la xarrada amb els companys de taula i poca cosa més.
Es hora de tornar al cau, em poso el tabardo que em va vendre el francés a la fira d'Andorra a l'Octubre va fer tres anys en poso la gorra, pago a la mestressa i surto cap al carrer, la temperatura encara no ha pujat ni un grau, continua com de bon mati tot blanc, just a l'altre cantó de la plaça una pagesa vent quatre coses morta de fret, trevesso la plaça Mercadal, al mig en paro un moment davant del monument "als caidos" i penso que jo no soc i no he sigut mai de cap bando, donc vinc no ni ha de bandos, si ni ha algun son els bons i els dolents com a les pel.licules de John Wayne i tots som amics.
Camino el troç del carrer del Miracle, em torno a parar un moment davant de la porta oberta de l'esglesia fosca i amb tant sols unes febles espelmes prop de l'altar i continuo a casa, arrivo a la cuina menjador encara es conserva una d'escalfor de la llenya que he posat al mati, en poso més i aixo em fá recordar que en tinc de fer portar uns quants kilos de més, em trec el tabardo i l'americana i de sota l'armilla l'Astra del 9 curt que sempre he portat a sobre desde fá anys, pot-ser les bales seiguin caducades, a Andorra de tant en tant anavem a tirar un parell de carregadors a la muntanya, alli no ens "sentia" ningú pero aqui es perillos, pero es per la meva seguretat, tots els que em "treballat" en el tabac i altres coses encara que no ens hagin agafat mai la Guardia Civil ens té fitxats d'una manera ú altra i en qualsevol moment per molt discretament que visquis i que ningu sapiga qui ets et poden descobrir i portar-te directament a Lleida i aplicar-tequalsevol llei , la de fugas, la de vagos y maleantes o la que els hi pasi pel cap, "semos mala gente no té pues fiar nunca de uno de nusotro" em deia un Sargento amic de la Seu d'Urgell entre got i got de ginebra de contrabando clar !!!!.
Bé aixo es el que es per ara la meva vida al exili, viure discretament, vigilar sempre l'esquena i si un dia puc, tornar a casa i perque no montar un negoci a l'engrós !!!!!
