viernes, 12 de octubre de 2012

La Senyora i l'anell



Era un cap-vespre de Juliol, a pesar de l'avançada hora encara si veia bastant bé, anava passejant i evitant la calor per un camí que en époques passades havia estat un camí de molt de pas, mes que rés perqué donava a una diguem-ne antiga "urbanització" de masos de gent que a principis de segle eren molt benestants i que després es van anar trasl.ladant a ciutat a mida que els negocis eren més fácils fer-los a vila que al camp, al principi el masos s'utilitzavent per les époques estivales pero poc a poc i a mida que els anys passaren quedaren en un cert des ús, pot-ser al començar-se a fer les vacances fora de les ciutats i poblacións.
Bé tornant al fil de l'historia, jo anava passejant, evitant els mosquits ja que anava entre el riu i uns camps de blat de moro, tot de cop al fer un petit revolt em trovo amb una senyora molt ben vestida, pel tipus de vestit diria que seria dels anys 20 ó 30 pot-ser, cabell blanc agafat amb una corona o monyo, sols se l'hi veia la cara i les mans que eren d'un blanc pálit, pero no en vaig cas, la veritat avui es veuen coses ben estranyes, amb educació la vaig saludar donant-li les bones tardes a lo que ella amb veu fluixa em va contestar i s'em va parar al davant, en aquell moment vaig poder gaudir de la seva bellesa a pesar dels 80 anys o més que devia tenir, uns ulls clars grisos tirant a blaus, una pell blanca molt estirada i amb aire de suavitat, algunes arrugues al front i al coll, pero en general un aspecte força bó i saludable. Es va dirigir a mí de vosté, amb una veueta que no semblava d'aquest món, i em va explicar una breu historia que passaré a relatar-vos. Fá molts anys, jó en devia tenir 16 ó 17 el meu pare pel meu aniversari em va regalar un anell, era un anell especialment fet per a mí a una joieria de Barcelona i era únic i sense motlle per lo qual no s'en podia fer un altre d'igual, era un anell d'or blanc amb un cercle de diamants i un rubí blau al centre, perdoni jove peró vosté pensará perqué l'hi explico aixo, doncs casa meva es a dues passes d'aqui i al sortir a passejar amb la dida i tot jugant el vaig perdre en aquest lloc, varem passar hores i dies buscant-lo i mai el varem trobar pero jó estic segura que l'anell es encara aqui. Escolti senyora l'hi vaig dir jó amb respecte, han passat molts anys, els camins s'han remogut, els terrenys s'han llaurat, qualsevol el pot haver trovat desde el dia que es va perdre fins avui mateix. La dama va insistir molt que l'hi busques l'anell i em va senyalar un lloc on poder-lo trovar, la llum cada vegada era més minça peró ella va insistir, jo no portava a sobre ni un trist encenedor peró no vaig volguer fer-li el despreci i vaig començar a remenar la terra, en aquell moment em va semblar que en aquell boci de marge del cami s'hi veia més i al cap d'uns minuts m'apareix l'anell entre els dits,semblava que l'hi acavaben de posar, ni brut estava, en canvi jo les mans les tenia plenes de terra i una mica de fang, l'hi vaig donar sense quasi mirar-m'el i ella s'el va posar al dit i el reflex d'aquell anell a dit de las senyora va semblar com si la lluna enfoques la seva má. Solsament em va dir: Grácies jove per confiar en mi, en aquell moment vaig baixar la vista per espolsar-me les mans i ja no la vaig tornar a veure més, de tornada a casa em vaig tinguer de rentar en un petit toll d'aigua les mans brutes de terra. Al mes de novembre i per tot Sants m'hen vaig enrrecordar d'aquell assumpte i al anar al cementiri a fer la visita anyal vaig anar fent voltes per les tombes de les families riques i les casualitats de la vida em van porta a la seva tomba, aquella senyora havia nascut l'any 1901 i havia mort el 1990, la fotografia de la tomba era feta tal qual jo la vaig veure..............................el que em demano jó ara qui deu tenir l'anell ?


Uns dies més tart vaig tornar al cementiri amb l'intenció de fotografiar la tomba de la senyora i saber-ne més dades já que en la primera visita sols vaig memoritzar els anys de naixement i defunció, vaig saber que es deia Carolina Montanya Creus nascuda el 28 de juny del 1901 i que havia mort el 14 de setembre del 1990, per tant tenia una edat avançada de 90 anys.
Al seu costat hi figurava el qui havia sigut el seu espós Josep Espinardell Casajoana nascut el 14 de Juliol de 1896 i mort el 16 de Maig de 1954 als 58 anys. Per el que vaig suposar que la senyora Carolina havia quedat vidua de molt jove.
Bé vaig realitzar varies fotografies de la tomba, el dia era solejat i començava a fer fret ja que com havia dit erem per tots Sants, estava sol al cementiri, bé sol del tot no............................la senyora Carolina m'acompanya al meu costat encara que jo no l'havia vist.
Crec que els dos ens varem congratular de retrovar-nos, ella vestida com el primer dia impecable i amb l'anell al dit, amb la mateixa veu fluixa em va dir bon dia Josep, com sabia el meu nom ? i jo l'hi vaig contestar bon dia senyora Carolina, ella m'agafá pel braçet i em va dir vol que fem un passeig, l'hi tinc d'explicar algunes coses que vull que vosté sapigue, será tot un plaer per a mi, poder-la acompanyar.
Varem començar a caminar i em va anar explicant una mica el que havia estat la seva vida. Em vaig casar molt jove, amb sols vint anys era l'any 1921 amb un xicot molt ben plantat que era una mica més gran i provenia de les valls altes de la muntanya, havia vingut a estudiar i s'havia quedat a treballar, era de familia modesta pero molt treballadora que es dedicaven a l'agricultura i principalment al cultiu del tabac. Ens varen enamorar i ens varem casar, a partir d'aquell dia va passar junt amb el meu pare a portar la nostra finca.
Una nit venint de Barcelona a fer unes gestións va tenir un accident d'automòbil i va morir,era el 16 de Maig del 1954.
Jo ja havia vist la data i l'edat i m'havia soptat,pero ara i escoltat de viva veu m'havia posat els pels de punta, era la meva data de naixement i la meva edat actual.
Ella va continuar, des de llavors la vida ja no va ser la mateixa, la soletat va fer part de la meva vida, sense fills, sense germans, els meus pares van morir i jo vaig quedar sola sense familia durant 36 anys.
Veig que porta l'anell, perqué va esperar tant anys per recuperar-lo?, ella va respondre, quant vaig morir, vaig trovar la llibertat que no tingué mentres vivia, podia anar on volgues i quant jo volgues, un dia vagant per els camins que porten a la meva antiga casa pairal vaig saber que l'anell encara i era, peró com compendrá jó no estic per fer coses materials i aleshores alguna cosa em va dir que algún dia passaria algú que m'el treuria, i aquell dia va passar vosté Josep.
L'hi vaig demanar de tenir-lo a les mans per admirar-lo però l'anell ja formava part de l'altre costat on no hi podem excedir encara.
Ens varem despedir davant del seu domini etern, sabiem que ja mai més ens tornariem a veure en aquesta terra, les llagrimes van fer presencia en les dues cares i no va ser un adeu si no un fins aviat.
Un cop serenat i tornat a la realitat vaig començar a lligar caps i no ho acabar de creu-ho, però crec que tot porta a que podria ser la reencarnació del seu estimat marit.
La seva tomba, i deu ser per manca de familiars, sempre está buida de flors, per aixo de tant en tant i ha una rosa vermella..................

No hay comentarios:

Publicar un comentario