lunes, 17 de diciembre de 2012

VIAJE AL INFINITO

VIAJE AL INFINITO

Era una tarde de medianos de otoño, habia llovido pero el sol lucia de nuevo, me apetecia darme una vuelta en moto.
Asi que cogi mi pequeña scooter de las que llaman de mediana cilindrada, blanca, limpia, immaculada, casco a juego y decidi hacerme unos kilometros antes que oscureciera.
A tal efecto elegi una carretera secundaria de poco transito y bastante selectiva, curvas, rectas, un poco de todo, deposito lleno, moto revisada como siempre y adelante.
Los primeros kilometros fueron de maravilla a una velocidad ni alta ni baja, con regularidad y disfrutando tanto del paisaje como de la máquina.



Después de negociar una série de bonitas curvas llegué a una recta muy larga, la particularidad era que estaba como cubierta de árboles que crecian a ambos lados y se juntaban casi en medio lo que dejaba el asfalto lleno de hojas mojadas por la reciente lluvia, bajé por precaución la velocidad y fui cruzando la recta que ofrecia un paiseje de pelicula, la recta culminaba con niebla en el fondo, me iba acercando a ella y reduciendo aún más la velocidad.

De pronto me encuentro casi dentro de la niebla y me parece que el asfalto se acaba, la sensación es de vacio bajo mi, pero continuo por encima la niebla, no veo absolutamente nada por ningún lado, intento parar, pero no funcionan ni los frenos ni el acelerador, estoy como dentro de una nube, la moto continua adelante sin que yo le dé ninguna instrucción.                                           
Asi paso un largo rato, al final la niebla empieza a disiparse y aparece una nueva carretera y con ella un paisaje desconocido para, una paisaje extraño, como sin vida, la carretera es blanda y muy negra en contraste con el gris del entorno, la moto continua adelante, los mandos continuan sin funcionar, a medida que pasan los kilometros el cielo va oscureciendo y el paisaje se vuelvo más ocuro, las estrellas y los astros se ven cada vez más grandes, algunos cometas pasan por delante dejando estelas de luz asi durante un largo tramo de tiempo.
                                          

De pronto la moto se va deteniendo hasta pararse. Intento ponerla en marcha pero es inutil, ya no me pertene el mando sobre ella, estoy parado en medio de la nada más absoluta, ni siquiera sé donde estoy, no noto ni frio ni calor, la temperatura es perfecta, intento bajarme pero hay algo que me lo impide, de pronto veo que se acerca a ras de suelo un torbellino negro y grande hasta ponerse debajo mio, es un agujero negro que me traga y caigo a toda velocidad, aqui si que intento frenar pero es inútil, el miedo por primera vez se apodera de mi, la velocidad es cada vez más rápida, veo pasar luces y rayos a mi alrededor en un silencio absoluto, el agujero no acaba al contrario cada vez parece ir más deprisa pero no hay aire que me moleste, a veces es como una espiral, otras como si volaras al revés y la normal como si volaras hacia abajo, de pronto la velocidad disminuye hasta estar llegando a pararse, se para de golpe y explota como un globo.......................

Me encuentro de nuevo en medio de la recta cubierta de hojas de arboles por el suelos y los árboles en los lados, la moto está en marcha y estoy parado. Enfrente tengo el final de la recta con la niebla, decido dar media vuelta y volver a casa, ya volveré otro dia que haga mejor tiempo.
 
 
 

viernes, 14 de diciembre de 2012

LA HERMANA DE LA CAMPANA


LA HERMANA DE LA CAMPANA

En el convento hay seis o siete monjas y unos quinze residentes, gentes enfermas o con pocos recursos.

De las seis o sietes monjas sola hay una que tiene una campana.

Pero no crean uds. que es una campanita, no, es una campana de las de peso, la buena mujer, por decirlo de alguna manera se pasa el dia tocando la campana, es como un gustillo que le ha pillao. Mira que le habian podido regalar otras cosas, un rosario por ejemplo que le va muy bien a una monja y que no hace ruido ninguno.

A las siete de la mañana ya se levanta y lo primero que pilla la campana y ala a tocarla por todo del convento, venga señores que es hora de levantarse, tenemos que lavarnos, desayunar y rezar.

A media mañana tocada de campana, señores tenemos que alabar al señor, yo un dia le dije, hermana estoy acabando de leer una novela, lo pueden ir enjabonando y vengo yo y le hecho el aguita, a lo que la hermana furiosa toco la campana y me dio con ella en la cabeza, provocandome el correspondiente chichón.

A la hora de comer, señores a comer la mesa está puesta, que tengan buen provecho, como vamos a tener buen provecho si hasta anuncia cada plato a toque de campana !!!!!!!!!!!!

Toque de campana para la siesta que ya te quita el sueño, toque de campana para la merienda, toque de campana para la cena, le volvi a decir porque toca menos la campana hermana ? y me dijo si toco menos la campana os tocaré otra cosa.............y la "cosa" quedo alli.

Habia pensado en hacerla desaparecer una temporada, a la campana claro, pero no la soltaba para nada, hasta para ir a mear se lleva la campana, quizas la campana tambien mea.......de noche imposible cierra su celda a cal y canto, es una de las que piensa que si una noche se le aparece el espiritu santo llamará a la puerta, y la campana encima de la mesilla de noche.

Total que de noche a la hora de dormir ya viene por el pasillo y desde lo lejos se le oye tocando la campana y diciendo a dormir señores que ya es hora y el sonido se te mete en los sesos y aún es peor porque cuando ella para de tocar su puñetera campana aún resuena dentro de la cabeza.

Habia pensado en canviarsela por un trasistor, mañana se lo propondre a ver lo que me dice, pero seguro que me da dos toques de campana que significan: Vayase ud. a la mierda !!!!!!!!

jueves, 13 de diciembre de 2012

LA DAMA DE BESALÚ

LA DAMA DE BESALÚ

Fá uns anys uns amics que tenien una casa antiga a la Garrotxa molt a prop de Besalú em varen invitar a passar-hi uns dies, en aquella època jo estaba acabant d'escriure una novela i necessitava una mica de tranquilitat per poder fer un bon final que costava de sortir.

Segons em varen explicar l'inici de la casa datava del segle XIV de l'any 1300 aproximadament i que s'havia derruit i reconstruit al llarg dels temps, també me varen explicar que a la casa hi vivia una "fantasma" es a dir l'esperit d'una dama que va viure al segle XIV i va morir sobre l'any 1395 poc més o menys, resulta que la dama era una jove esposa, molt bella, d'un cavaller. Aquest fou mort quan estava a les ordres de Bernat IV de Cabrera i durant la guerra dels armanyaguesos el 1390 quan Besalú fou ataca per les companyes mercenàries de Joan III d'Armagnac.

La jove dama va sofrir tant la pèrdua del seu estimat espós que en pocs anys va morir de pena, segons sembla està enterrada no molt lluny
de la casa en l'antiga capella, avui desapareguda, que formaba part del conjunt residencial.

Doncs bé un cop feta l'introducció de l'historia de la casa, us explicaré la meva estancia la qual va esser de lo més agradable, desprès de passar molts mesos tancat a l'estudi de la ciutat, s'agraeix molt una estada en una zona volcánica com la garrotxa amb el seu parc natural i com no la ciutat de Besalù conjunt historic-artistic nacional.

Al esser sols tres a la casa, per cert ben gran, em varen donar una habitació amplia, lluminosa i amb vistes als boscos on poder fer volar l'imaginació i escriure tranquilament, els dos primers dies passaren sensa pena ni gloria, bé si menjar, escriure una mica, llargues passejades pel bosc al final del dia amb la fresqueta ja que erem a ple mes de Juliol. La tertulia de la nit, tornar a escriure una mica i a dormir.

La tercera nit, jo els estius dormo amb pijama curt i a sobre el llit, vareig sentir passes a altes hores de la matinada, el terra era de fusta i el
matrimoni amics meus dormien a l'altre costat de la casa per lo que no vaig compendre dites passes.

Al cap d'una estona vaig notar com alguna cosa es posava al costat meu al llit, el perfum no era conegut, més aviat era un perfum d'herbes i alcohols, jo soc bastant peruc, vaig sentir unes mans ni fredes ni calentes, una tebior estranya que pasaven pel meu cos, unes galtes amb un dolç alé a la meva cara i un cos amb la mateixa tebior extranya a sobre meu, estava perdut en un món d'unes sensacións que mai havia sentit uns cabells llargs s'em van entrelligar entre les meves mans, aquesta "incomoditat" va durar al voltant de mitja hora, ni un sol só, ni una sola paraula tot en un silenci absolut, de sobte tot va tornar a la normalitat, vareig obrir el llum ni un rastre de llit rebregat ni de coixi fora de lloc, jo en la mateixa posició en que dormo habitual, tot de cop sento uns crits que ben bé no vaig saber d'on venien, crec que eren en catalá antic i penso que deien "Ha tornat el meu cavaller, per fi a tornat" i altre cop silencia absolut.

Varen passar algunes nits més, jo vaig marxar i quasi vaig oblidar el tema però passat el temps ho vareig comentar de nou amb els meus amics arran d'una altra visita i varen recordar els crits de dona i em van dir que mai més s'havia sentit cap soroll ni passes de la "fantasma", jo per la meva part vaig callar per no passar per boig.

viernes, 7 de diciembre de 2012

PORTA, FINESTRA, MIRALL

PORTA, FINESTRA, MIRALL.

Porta, finestra, mirall, tres elements cotidians que durant el dia utilitzem infinitat de vegades i tant sols ens anadonem.

Qui de nosaltres ha pensant quantes vegades traspasso portes al dia, les que tinc de posar clau, les que trobo obertes, les que s'obren soles, les que van amb comandament a distancia.

Qui de nosaltres ha pensat en qui m'he trovat al obrir una porta, qui hi havia al darrera, si era una persona agradable, desagradable, interessant, coneguda, desconeguda.
O més fácil encara quantes portes tinc que traspassar des de que m'alço fins que m'hen vaig a dormir.

El mateix passa amb les finestres, determinar quantes finestres tenim a l'abast diariament, si les obrim, si les pujem, si les abaixem, que hi veiem a través d'elles, quines situacións, quins paisatges, que hi veiem, hi passa gent, qui hi passa, els coneixem no els coneixem, son coses que no podem saber amb exactitut perque no hi posem atenció, forma part de la vida cotidiana i del dia a dia.

Ara aném amb els miralls, quants en veiem al dia i ens hi mirem sense adonant-sent ? o quant ho fem voluntariament ? Les respostes sempre seran les mateixes.

Però si al darrera de cada situació i posem alguna cosa pot-ser les coses poden canviar, inmagineu-vos que darrera una porta i troveu una paret de ciment, un assasí tot ensangrentat, un nen plorant, un clow fent riure o un ministre anomenat Wert dient que el català s'ha mort !!! La situació podria canviar i estarieu més al tanto del que está passant.

Si veieu una situació, cómica, trágica, o fantasmagorica a través de la finestra segur que ho recordeu també i amb els miralls el mateix, mireu sempre si darrera vostra no hi ha algú que no espereu, hi ha gent que aparexein quant menys t'ho esperes, els miralls son un dels conductors més utilitzats per éssers ja no vius per fer-se veure, mireu sempre de reül si darrera vostra no hi algú que us estima per donar-te la sorpresa millor del dia.
 

jueves, 6 de diciembre de 2012

EL VESTIT

EL VESTIT.

Era a finals de primavera del 1930, la Maria acabava de complir 16 anys i quedaven pocs dies per acabar l'escola de Senyoretes on anava, a partir d'ara deixaria els estudis per anar a treballar.

La Maria era l'única filla del matrimoni de la Maria mare que treballaba a una peixateria i del Salvador que era torner a una fábrica del barri de Sants de Barcelona on vivien, la Maria estava a punt de complir els16 anys i com que a casa no es podien permetre pagar els estudis superiors entrava d'aprenenta de modista a "Modas Núria,alta costura y Prêt-a-porter" a la Rambla Catalunya de Barcelona.

La Maria començava a trevallar el dia 1er. de Juliol i el seu aniverssari era el 24 de Juny dia de Sant Joan, la seva mare l'hi va dir: Maria que vols que et regalem per al teu aniverssari ? i ella respongué un vestit per poguer anar a treballar ben eleganta.

Donc bé les dues Maries, mare i filla es varen dirigir a una botigueta que feien vestits per a noies i sres. al barri i en un tres i no res varen aconseguir un precios vestit de color rosa amb volants blancs que la Maria podria lluir durant l'estiu anant i venit de la feina i en el balls del cap de setmana del barri.

Va arrivar mitjans de Juny, l'escola de Senyoretes va fer els exámens finals i la Maria com sempre va treure excelents en gairebé totes les materies, l'hi quedaven just quinze dies per començar a treballar i tenia de presentar-se a "Modas Núria, alta costura y Prêt-a-porter" per fer la filiació i preparar els papers per el treball.

Dos dies després acompanyada per la seva mare agafaren el tramvia que les portá fins a Rambla Catalunya i allá es dirigirien a "Modas Núria", la Maria feia un goig que enlluernava amb el seu vestit nou, els seus cabells marrons curts i els ulls blaus-grisosos, un cop a "Modas Núria" demanaren per la Srta. Concepción Jordán que era la encarregada de personal, les va atendre molt correctament i una estona després de tenir-les a un despatx es va absentar una estona. Deu minuts després torna amb una altra senyora, aquesta molt el.legant i l'hi demana directament a la Maria on s'havia comprat el vestit que portava, la Maria es posá vermella de cop, s'aixecá de la cadira i contesta amb veu tremolosa, a una botigueta del barri on vivim a Sants, senyora.
La senyora l'hi va fer fer un  tomb sobre ella mateixa, es va mirar els acabats i l'hi va demanar el preu, la Maria com que era un regal dels pares així l'hi va ver saber, llavors la mare de la Maria amb discreció l'hi va comunicar el preu a la senyora que va deixar anar una rialla silenciosa al sentir-lo.
Després de demanar si la botiga en sí en feia molts de vestits i saber-ne més detalls l'hi va dir que l'endemá quedarien amb la Maria a la vora de l'esmentada botiga per anar-hi amb ella a fer-hi un tomb, aixi quedaren.


L'endemá la senyora, que resulta que es deia Paulina del Moral i era la cap de disseny de "Modas Núria, alta costura y Prêt-a-porter",es presentá a l'hora prevista i al lloc indicat per trovar-se amb la Maria, aquesta per consell de la Sra. Paulina no portaria el vestit nou i la Sra. Paulina anava totalment vestida diferent que en la botiga de modas, li va dir a la Maria que es faria passar per una familiar seva i l'hi compraria algún vestit més per el seu aniverssari.
Aixi ho van fer la Sra. Paulina va treure l'informació que va poguer i va comprar sis vestits diferents amb l'excusa que eren barats i que tenia varies nebodes i com era "soltera" l'hi feia gràcia comprar-ne per una i per les altres.

Aixi la Maria es va guanyar el seu primer sou que va rebre just el primer dia de feina, va passar directament a ajudanta de la Sra. Paulina del Moral i va poder estrenar sis vestits més, un cop "Modas Núria, alta costura y Prêt-a-porter" varen haver copiat els dissenys. Desde aquell dia la Maria es va dedicar a anar per les petites botigues de barri de Barcelona buscant "petits descobriments" els qual poder adquirir i copiar.

La Maria no va aprendre mai a ser modista, amb els anys va ocupar el lloc de la Sra. Paulina del Moral i anys més tart va montar el seu propi negoci el qual va destacar dins el món dels vestits de núvia.

martes, 4 de diciembre de 2012

EL ASILLO III (ENTRE EL CLUB DE ALTERNE Y EL HOSPITAL)


EL ASILO III - Entre el club de alterne y el hospital. 

Amigos tengo malas noticia, me han metio en el hospital, si señores si, en el hospital como uds. lo oyen.

Las pobrecitas niñas no han tenio más remedio que ingresarme ya que no me aguanto por ningun lao, lo he pillao to de gorpe, resfriao, gripe y yo que cosas más sé, total que el médico me ordeno el ingreso en el Hospital Comarcal de Cogollera de las Persianas.

Aqui estoy bien atendio, hay buenos médicos, buenas infermeras y algunas monjitas pero de las buenas, toy calentito, bien comidito, bien lavadito y to eso que se dice, en la suite semos dos, el otro es de Almendrejo de los Cortinajes y tiene calculos renales, total que pasa el dia contando yo se que, bueno pués ya llevo aqui tres semanas y solo viene a verme las niñas casi cada dia, dicen que soy como un padre para ellas, y yo me pongo de contento, y siempre me traen algo para merendar, y algún cliente del Club ya mayor que se entendia mejor conmigo que con las niñas y las consumiciones les salian más baratas y nadie más, como no tengo ni hijos ni más familiares.

Yo se me han presentao dos de las hermanas del Asilo, la jefa y una de las acomodadoras, que se habian enterado por las otras que hay aqui que yo estaba ingresado, estas jodias se lo hablan todo, y que venian a ver como estaba y a ofrecerme si fuera necesario y yo quisiera su asilo, que las cosas habian cambiado mucho con estos años y que yo, bueno todo el rollo que si eso, que si yo viviendo con el pecado, yo les dije que lo tenia que consultar con mis niñas que al fin y al cabo cuando ellas me echaron fueron las que me dieron cobijo sin pedir nada, bueno pués me dijo la jefa le dejamos un poco de leche frita y ya volveremos otro dia, que Dios le bendiga, igualmente hermanas les conteste con educación.

Le comente la visita a las niñas y dijeron que nada de volver al asilo que pasara lo que pasara estarian juntos hasta el final, en pocos dias fui mejorando y ya me dejaban levantarme y dar pequeños paseos por los pasillos, yo como soy un poco chafardero un dia paseando oigo una conversación que decia más o menos: "Si es un viejo al que viene a verle unas pilinguis cada dia, dicen que viven todos juntos, no será el mario de la Maria?, que va ser seria mucha casualidad".

Yo a mi edad creo en todo hasta en las casualidades, mi mujer si se puede llamar asin se llama Maria y tambien debe estar sola ya que no tiene familia, no estará ingresá en esta misma planta, digo yo. Tendre que averiguarlo. Como me portaba bien con la infermera de noche espere y cuando llegó le pregunte si por casualidad Maria Almendralejo Cosilla estaba ingresada en esta planta, y va y me dice que está en la 406 B, le digo que es na conocida y que es lo que tiene, y me dice que no sabe bien pero que segun parece la mala leche no la deja vivir, es decir la vesicula obstruida. Le doy las grácias y que mañana le pasaré visita.

A la mañana siguiente después del desayuno me afeito, me pongo Lavanda y el batin y me voy a la 406 cama B, llamo a la puerta abro y alli estaba con su puta cara de mala leche que tenia desde que nos casamos hace más de 50 años !!!!
Le digo hola Maria me he entera.......no pude terminar la frase, cuando me suelta chillando,
-Y tú hijo de puta té dejé en un asilo y tu te vas a una casa de putas, pero que coño te has creido a mi no se me hace esto !!!!!!!!!
-Oye niña cuando me echaron del asilo tenias que haber venido a buscarme....
-A buscarte yo, haberte veni pá casa directo que bien sabias donde esta en vez de buscar cobijo en un Putiferio.....
-La hermana te llamó y tu dijeste que a las 12 estarias alli y no estabas, pués ahora jodete y aguanta, mala béstia.
-Pués sabes lo que te digo que te voy a denunciar a la Policia por abandono de hogar...........
-Pero si tú me abandonastes en el asilo..........
-Yo no té abondone en el asilo, yo te interné alli y tú te escapastes.
-No me escapé, me echarón y porque yo quise que cojones y sabes lo que te digo que te vayas a la puñetera mierda............

Cogi y me fui a mi habitacíon, el follon que se habia montado en el pasillo era de Dios padre todos por el medio, gente con ataque de ansiedad, la enfermeras corriendo que no sabian lo que pasaba, solo alguno acostumbrado a estos pelotillazos fumaba tranquilament en una esquina.

Por la tarde cuando vinieron las niñas les conté lo que habia pasado, ya lo sabian, las esperaban las amigas de mi mujer delante de la 406B para darles la bienvenida, menos guapas les dijeron de todo, total que decidieron ellas que a la que pudieran darme el alta nos iriamos todos a casa y alli me cuidarian ellas pasara lo que pasara, a buen recaudo, de monjas, esposas locas y demás reptiles y asi fué el médico con unos buenos consejos y unos cuantos cuidados en un par de dias nos dejó salir por la puerta de atrás y sin que nadie lo supiera hacie el Club La Rosa.

Alli quedé a los cuidados de mis quatro niñas, la Mari, la Pepa, la Rosi y la Jesi que se desmorian para hacerme la vida más feliz, además se hacercaba la Navidad.............

Fdo. Pedro Alcantero Olivares Club la Rosa de Cogollera de las Persianas, Diciembre de 1978.
 
 
 
 

EL ASILO II - ENTRE EL ASILO Y EL CLUB DE ALTERNE

EL ASILO II - Entre el asilo y el club de alterne.


Amigos tengo malas noticia, me han hechao del asilo, si señores si, del asilo como uds. lo oyen.

Pue resulta que yo ya llevaba tres años metio aqui, y la verdad estaba ya hasta los mismisimos de tanto abuelo cojo y tanta monja cojonera, asi que me las apañe para que me hecharan, un dia estaba ya tan harto del puñetero revuelto de lentejas, alubias y garbanzos con caldo que le tiré el plato a la pared, imaginaros primero el plato se quedó un rato enganchao y luego cayo pero quedo como un cuadro de lo pegajoso que estaba todo ello, hasta quedaba bien y to, total reprimenda por parte de la monja de la libreta y el lápiz que resulta que es la jefa, ya me amenazo con el despido.

Otra vez las hermanas acomodadoras me pillaron tocandome las partes, vaya haciendome una "pajilla" y ya la liamos me llamaron guarro, cerdo, yo les dije si gustaban y aún se pusieron más peor, se encendieron las luces de la suite, todo el mundo chillando, dejarme dormir total por una triste paja vamos a armar es cachondeo, al final se calmo todo, a la mañana siguiente me volvio a llamar la jefa com el despido en la mano.

Me dijo mire Pedro es ud. un buena gente pero aqui no esta bien ni a gusto, ya he llamado a su sra. y a las doce lo espera en la puerta principal.
Total que cogi el finiquito, bueno el papel que me dio la hermana jefa, y me fui a recoger mis quatro cosa, las meti en la maleta y a las 12 sali por la puerta no sin antes despertar a la madre portera dormida como siempre, se despertó de una mala ostia, pero como me iba tanto me dio.

En la calle no habia nadie esperandome, mi mujer no habia venido una sola vez a verme en tres años y vendria ahora a recogerme, ni harto de vino me lo iba yo a creer. Bueno pensé tengo unos ahorrillos en el banco, me buscaré una pensión y a vivir como se pueda y me eche a andar.

A eso que vi una casita muy curiosilla pintada de color rosa y muy bien cuidada y como no soy muy de leer pense que podrian indicarme.
Llamé a la puerta y me abrio una srta. con poca ropa, empezamos bien pense yo, buenas niña mira que me han hechado del asilo y ando buscando una pension baratita por aqui cerca, la niña que estaba como para mojar pan, me dijo pase ud. y sientese que vamos a ver que podemos hacer por ud.

Me sentó en un sofá que comodo era, poca luz tenian, y calor para ir medio desnuda la niña tampoco hacia pero ella sabria, al rato aparecieron tres o quatro más todas ellas iguales que la primera niña, poca ropa y pa mojar pan, yo ya me estaba mareando y les pedi un vasito de agua, me dijeron si queria un güisqui o algo fuerte y les dije que no que con agua me apañaba bien.

Me bebí el vaso de agua de un golpe y una vez repuesto del susto, les pedí si sabian ya algo de mi pensión, la primera niña me dijo, mire ud. esto de aqui es un club de alterne, donde vienen caballeros a tomar copas, charlar y se van, nosotras quatro vivimos solas aqui y vemos que ud. aún está en un estado fuertote, si se quiere quedar a vivir con nosotras le daremos un pequeño sueldecillos y nos hará de guardian, si a ud. les parece bien claro.

Imaginaros de estar viviendo con viejos cojos y monjas cojoneras a vivir con quatro niñas de pelicula, esto no tiene color por lo qual como ya estaba alli acepte temporalmente para ver como iban succediendo los acontecimientos.

Total que me encontré viviendo en el Club la Rosa, con la Mari, la Pepa, la Rosi y la Jesi y yo de maromo en el medio, se lo cuento a los de mi pueblo y no se lo creen.

Pués bueno alli los horarios eran un poco diferentes, en principio la madre portera era yo y abria y cerraba cuando queria siempre que las niñas me lo dijeran claro, soliamos abrir a los clientes a eso de la 6 de tarde hasta las 2 de la madruga, luego a dormir cada uno a su cama, por la mañana a eso de la 10 nos levantavamos desaynabamos café con leche del bueno y pan tierno y limpiabamos el bar, comianos y luego saliamos de compras o paseo hasta la 6 de la tarda, sus imaginais a mi el Pedro con quatro gachis de pelicula por la calle ??

Un dia nos encontramos a las acomodadoras que venian de algun sitio raro y se volvieron rojas como tomates, y les dije toma quereis una pajilla !!

Las niñas se portaban muy bien conmigo, a parte del sueldecillo, no gran cosa, me daban de comer, podia fumar y beber gratis, cosa a lo que no estoy viciado y ropa limpia y casi nueva que tenian guardada de alguien anterior y si no me la compraban los martes en el mercadillo.

Asi estuve yo viviendo otros cinco años más hasta que ya no pude con el alma, las niñas me tuvieron que llevar al hospital y alli quedé ingresado otra vez con monjas pero está vez no podrian ya echarme.

Fdo. Pedro Alcantero Olivares en Hospital Provincial de Cogollera de las Persinas, Noviembre de 1978.

lunes, 3 de diciembre de 2012

EL ASILO

EL ASILO


Amigos tengo malas noticia, me han metio en el asilo, si señores si, en el asilo como uds. lo oyen.

Mi mujer se ha cansao de mi, me ha hecho la maleta y me ha dejao delante mismito de la puerta.

Eso si, el asilo es pequeño pero apañao, to blanquito por fuera y por dentro, lo regentan seis monjitas tambien todas blanquitas ellas, muy monas aúnque un poco ya crecidillas. 

Como aún los nombres de las susodichas no lo sé, las voy a nombrar por lo que hacen en la casa cuartel, bueno en el asilo.

Hay una que sordea un poco y que lleva una manojo de llaves y que está to el dia sentada durmiendo al lao de la puerta y que debe ser la madre portera, a esa hay que despertarla para salir, pero ojo, con tacto que tiene un mal despertar y enseguia se sube por las paredes. Luego está una gordita con gafas que es la cocinera y que se ocupa de darnos er papeo cada cuando nos toca. Luego está una con cara listilla que lleva corgao der cuello unos cuernos como los doctores y que te oyen por dentro, esta nos prepara a los que estan malos o delicadillos las medicinas y pasa consulta cada dia. Otra siempre va con libreta y lápiz y hace cuentas de to, esa no se que se dedicará y ya solo quedan dos que hacen de acomodadores, me esplico, estas trabajan solo de noche y van con una linterna, una a la hora prevista por las reglas esas, toca la campana y hay que apagar la luz y la otra si no lo haces te dice venga hermano que ya es la hora, y tu le dices aquello de: "Hermana no me toque ud.lo que no suena". Pero bueno buena gente y no nos falta de na.

Tengo que deciros que las habitaciones son tipo suite y que dormimos en cada una unas 8 personas, es divertido a cojones, pa dormirte bien tienes que esperar a que empiezen a roncar y asi pillas el sueño a la primera, luego está lo de los pedos, yo me creo que bien organizao podria sacarse alguna cancionsilla. En invierno va bien ya que da calorsillo aún que huella una miajilla, pero como huele tambien a pieses y a otras cosas todo queda ahi.

Por la mañana nos despiertan a eso de la 8 pero seguimos haciendo el tonto hasta que vienen los acomodadores y nos hechan a guantazos, buena genta pero un poco furcias las monjas. Nos tenemos que lavar la cara y si alguno quiere lavarse algo más allá él, a luego al desalluno café de calcetin y leche en polvo con pan tostado o seco, y nos dejan salir al patio y a los más mejores de salud a la calle de dos en dos i cojiditos de la mano para que no se vea que van atados.

A eso de las 12 ya tocan la campana para ir preparandonos para comer a la una, pero como los hay muy lentos por eso vamos pronto, a la una todos sentados a la mesa, ya viene la madre sorda con las llaves colgadas y las legañas en los ojos y la madre cocinera con las perolas, cada dia lo mismo revuelto de lentejas, alubias y garbanzos con caldo, esto el lunes, el sábado ya es puré de tanto revuelto, de postre fruta del campo de al lado y a veces un poco de pan o medio o seco.
Después de comer, siesta o televisión, yo me voy a la siesta, la televisión solo tiene un canal y siempre hacen lo mismo está como nevando, y en blanco y negro, peró los hay que se sientan delante esperandosi algun dia hacen algo diferente y lo mejor es que luego discuten las noticias.

Cuando nos levantamos de la siesta toca una poca de ginasia de mantendimiento que la hace una de las acomodadoras que son las más jovenes, levanta el brazo izquierdo, baja el derecho, levanta la pierna derecha, baja la izquierda, total un lio ahora sube ahora baja.

Luego la merienda, esa no hay quien la coma, si la traen, pan con pan, a veces hasta es un poco seco y todo, menos mal que lo mojamos en agua, por Navidad y fiestas grandes nos dan un poco de chocolate.
Y al final ya hartos de pasar el dia aburridos y tocandonos los güevos, llega la hora de la cena, si que es gran cena, pero es lo que hay, pescadilla frita del siglo pasado, se vé que les regalaron, 300 kilos de pescadilla y como no tienen pa congelar la frieron toda y desde entonces cada dia la misma pescadilla, algun dia le echan lechuga y to.

Y a luego otra vez a esperar a que toque la campana y a decirle a la hermana. "Hermana, no me toque ud. lo que no me suena"

Fdo. Pedro Alcantero Olivares en Cogollera de las Persianas, octubre de 1970.

viernes, 23 de noviembre de 2012

EL PAIS DE LA REINA ELISENSA I DE FOSSIÁ,

EL PAÍS DE LA REINA ELISENDA I DE FOSSIÀ.

Hi havia un petit país, Fossiá, en mig de les muntanyes que era governat per una reina, la pobra reina estava sola i poc agraciada, volem dir no tenia marit, soltera per més detalls, es deia que era una mica bruixa i ningú sabia l'edat que tenia, però si sabem que es deia Elisenda I de Fossiá.

La reina Elisenda governava amb una excelencia notable, ningú podia tenir queixes d'ella, tothom vivia amb el suficient necessari per viure bé, tots tenien el seu troç de terreny per cultivar, tenir animals i una casa.
El pais era governat per un parlament escollit democraticament entre els subdits de la reina que volien governar juntament amb ella, era un especie de paradis, vivien de l'agricultura i de la ramaderia que solien intercanviar amb els paisos veíns en mercats que s'organitzaven tant en un com en altres paisos ja que eren al tocar i a poques llegues de distancia.

La reina al seu torn tenia pot-ser alguna comoditat més, un petit castell, alguns servents, un carruatge i mitja dotzena de cavalls i vivia del tribut que els subdits l'hi donaven en forma de comestibles i animals i aus. Es a dir vivia amb una certa austerirat i ja l'hi anava bé perquè en necessitava més si no tenia on gastar-so. Havia heredat el tró del seu pare el rei Gastó I que a la vegada l'havia rebut de la seva esposa, Teòfila I, filla d'un ric senyor de la plana francesa i anat a menys al perdro tot en una batalla i quedar-li sols aquest petit regne sense gaires recursos. Sols havia tingut una filla, Teòfila i aquesta sols va tenir a la nostra reina Elisenda I, que si no hi trova solució deixará el regne sense successió.

En un dels mercats que es van fer a Fossiá, arrivar un mercader diferent dels altres, s'el veia a part de jove, ben planta i amb una certa classe no venia ortalices ni animals, ell portava productes de països llunyans, cosa que de seguida va fer corre la veu i va arrivar a la cort de la reina, la qual el va fer cridar i l'hi va demanar de posar la parada al pati d'armes del castell avans d'ensenyaro a tot-hom. El mercadar així ho va fer i va ensenyar tot els productes a la reina la qual va quedar sorpresa i els volia comprar tots, teles, perfums, olis exotics, joies etc. Però el preu del mercader superava en escreig el disponible de la reina, que a pesar de ser reina no tenia prous diners per pagar al mercader.

La reina l'hi oferir un tracte, ella es quedaria amb el que l'hi agrades, la resta ho podria vendre al poble i a canvi del faltan l'hi donaria allotjament tant de temps com fos necessari al castell, aixi podria anar als mercats dels voltants i no tinguer-se de buscar lloc per acampar o dormir.

Aixi ho van fer, el mercader va cedir les mercaderies a la reina, va anar a vendre al mercat i un cop acabat va tornar al castell.
La reina Elisenda, ja l'hi tenia preparada la millor habitació, un bon bany calent i els millors menjars que es disposava a castell, l'hosta va menjar, es va banyar, canviar de roba i va agraïr a la reina la seva hospitalitat, encara que fos a canvi de mercaderies, però no era bó de recordar-li.

Aixi varen passar varis dies o pot-ser mesos, fins que un dia el mercader l'hi va dir a la reina que havia acabat el génere i tenia que marxar a comprar-ne més, la reina i va accedir, l'hi va demanar si tornaria per Fossiá i el mercader no l'hi va saber assegurar.

Al despedir-se el mercader ho va fer amb tot el protocol amb reverencia i n petó a la má, la reina per la seva part i després del temps de convivencia la castell l'hi va fer un petó a la galta. Aquest petó va canviar la vida de la reina i el mercader, la reina es va tornar com si els últims 25 anys no haguessin passat, com si un miracles hagués ocorregut, automaticament varen veure que estaven fets l'un per l'altres i el mercader que fins ara no sabiem el nom, Pere, es va convertir en Pere I de Fossiá i pare d'un regatzell de nens que varen donar vida al regne.

Mentre tant el estrenat rei Pere I va continuar amb el seu ofici de mercader i continuar viatjant a països llunyants per tal de portar productes exotics per a vendre.
A la vegada que va convençer a uns quants comerciants locals que fins ara venien hortalices a que l'acompanyesis i aixi podrien millorar els seus negocis.

Aixi ho feren i en uns quants viatges, que durararen uns anys, varen començar a veure que tant les arques del petit regne com les de les famílies anaven prosperant.
És varen establir nous negocis al poble i habitants d'altres llocs venien a comprar aquells productes que no trovaven enlloc més..
Les insfraestructures del regne van millorar, els carrers es van empedrar, els va posar un sistema de clavagueram i un altre d'aigua corrent.

Tot semblava rutllar amb pau i tranquilitat quant de sobte es van veure invadit per un poble poprer que per enveja els hi volien usurpar el petit regne.
Fossiá sempre havia sigut neutral i ni tant sols tenia exercit ni apenes armament, aixi que el el Rei Pere I va enviar un emissari a un altre pais proper per demanar ajuda, aquest al ser més gran i poderós va enviar unes tropes que va fer fora al invasors i a l'hora van signar un tactat de cooperació i ajuda en cas d'invasió per part d'altres països que s'en va anomenar la "Carta Cordia".

A partir d'aquell moment el regne de Fossiá va continuar amb el seu taranná de mercaders, la seva pau, tranquilitat i la sobre seva austeritat.

El Rei Pere I va deixar els seus viatges com a mercader per dedicar-se en plé, a criar i educacar als seus fills, a les feines d'un rei a palau encara que en el seu petit regne poques devien ser, va crear un petit exercit de uns quant soldats i va fer venir uns monjos per assegurar la presencia de Déu que sempre va bé.

lunes, 19 de noviembre de 2012

La gavina

LA GAVINA.


Les gavines molts cops pugen de ben lluny de mar en dins i fins a terres de ponent, es fàcil veure en determinades èpoques de l’any algunes, no moltes, d’aquestes majestuoses aus sobrevolar el Segre.
Un dia una sem va parar a la barana de la terrassa i em va parlar, em va explicar les seves peripècies anant d’un lloc a l’altre i la facilitat en que menjava i bé, cosa que avui dia sols certs animals ho poden fer, al cap de molta estona de parlar de tot i de res em va dir que tenia que marxar que el seu viatge fins al niu era llarg i se l’hi faria fosc, jo abans de marxar l’hi vaig fer escoltar una canso de la Marina Rossell que es titula la Gavina, va marxar molt contenta i em va prometre que tornaria a veure’m, bon viatge gavina voladora...................


Oh, gavina voladora, 
que volteges prop del mar,
i al pas del vent mar enfora
vas voltant fins arribar
a la platja solellada,
platja de dolços records,
on dia i nit hi fa estada
la nina dels meus amors.
Quan la vegis sola
prop la quieta onada,
don -li la besada
que li envio més fervent.
Digues-li que sento
dolça melangia,
i que penso en ella 
en tot moment.

Oh si igual que tu, gavina, 
el mar pogués jo travessar,
fins arribar a la platja
on tant dolç és recordar,
i veure la imatge bruna
amb un suau despertar,
de la nina que entre somnis
és tant grat d'acariciar.

Quan la vegis sola
prop la quieta onada,
don -li la besada
que li envio més fervent.
Digues-li que sento
dolça melangia,
i que penso en ella 
en tot moment.


Tinc d’agrair a Frederic Sirés la seva col.laboració en l’ acabament d’aquest relat.

sábado, 17 de noviembre de 2012

ITACA

ÌTACA.

Avui ha sonat el despertador a trenc d'alba, una veu interior m'ha dit " Vas-y Josep, aujourd'hui c'est le grand jour, tu parts pour decouvrir une ille........................." de tant en tant em surt aquesta vena de quant era petit i estudiava en l'escola francesa.
Avui es el gran dia marxem cap Itaca, el vaixell ens espera al port amb en Lluis que avui ens acompanyará i ens explicará la travessa que comença així, 

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port
que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats
per aprendre del que saben.
Has d’arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat
fent el camí, sense esperar
que et doni més riqueses.
Itaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.
Més lluny, heu d’anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara s’acosta.
I quan creieu que arribeu,
sapigueu trobar noves sendes.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s’acosta
i, quan sereu deslliurats,
tingueu ben present no aturar-vos
Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures,
plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l’amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures,
plens de coneixences.

Un cop hem arrivat donem avui les gràcies especials al Lluis per les seves explicacions i a Konstandinos Petru Kavafis (Κωνσταντίνος Πέτρου Καβάφης, AlexandriaEgipte29 d'abril de 1863 - 29 d'abril de 1933)  per fer la lletra d'aquest poema.
 

I jo que he fet ara ?

I JO QUE HE FET ARA?

Un dia qualsevol de la setmana del mes de juny, les quatre de la matinada, de sobte se senten forts cops a la porta: "Habran Policia Nacional", vaig saltar del llit amb el cor a la boca, obro la porta i em trobo a quatre "grisos" cridant tots a la vegada "venga , vistase, queda detenido" i m’ensenyen un paper, "haver el DNI" ho tenia de fer tot a la vegada, vestir-me buscar la cartera amb el DNI, un cop vestit agafo les claus de casa i m’ en vaig amb ells, em pugen al Seat 1500 dit a l’època "coche Z" i directe a la comissaria de Via Laietana. Allà m’asseuen en un vell banc de fusta on hi havia més joves, passat algun temps em fan passat a una sala on varis policies anaven agafant declaracions durant dues hores, encara avui no sé de que anava el tema, "que si ud.estaba en el lugar de los hechos" "si ud.colaboró con los malhechores" "que si ud. estaba en la manifestación del dia de autos", el pobre policia nacional que va escriure la declaració es devia deixar els dits a les tecles de l’ Olivetti de tant escriure, acte seguit al segons soterrani cela 248 on hi haviem quatre més, allò estava a petar, havia sigut nit de "redada general", ningú dels allà presents semblava haver fet res, simplement van agafar noms a l’atzar d’estudiants i van anar per nosaltres.Això si no ens van fer res, passades les dues hores "reglamentaries" ens varen anar cridant un per un, ens varen tornar el DNI i cap a casa, ni tant sols ens varen fitxar ni agafar les marques dactilars, eren passades les sis del mati, una bona tassa de xocolata amb xurros, a casa una dutxa i cap a la universitat que aquí no ha passat res i fins a la pròxima.
Barcelona, Juny del 1970.

jueves, 15 de noviembre de 2012

Viatge al més enllà

VIATGE AL MÉS ENLLÁ.


En una ocasió vaig tenir el privilegi de viatjar al més enllà.
Va ser un viatge relativament curt però ple d’emocions, tot va començar en un espècie de somni diguem-ne entre dos sons, vaig sentir vora meu una presencia semi humana, vestida amb una gavardina i una capell, em va tocar fent un signe de seguir-lo.
Sense adonar-me’n em vaig trobar en un món totalment diferent del nostre, un món on els colors eren diferents, la gent era diferent, tot era diferent, no parlaven entre si, però es comunicaven d’una manera sensorial, es respirava pau però a la vegada tensió, vaig notar que hi havia unes regles molt estrictes, la gent anava pels carrers en silenci, manca total de vehicles, ni tant sols bicicletes, semblaven viure en segles passats, es veiem petits comerços, cada un dedicat a un sol producte i tots molt bàsics, la gent tots de edat avançada vestien quasi de negre, els una mica més joves de gris, tots amb capell o el cap cobert, vestits llargs i més aviat ben cuidats i nets.
L’home que m’acompanyava de tant en tant en feia veure coses que no havia vist mai, estris comunitaris espectaculars i que no sabria descriure per a que servien, alguns pot ser per extreure aigua, altres per destruir la brossa, en tenien per tot arreu, en aquest llocs i tenien uns carruatges tirats per uns cavalls de la mida d’un elefant petit, en un prat vaig descobrir que tenien un bon ramat de vaques també d’unes dimensions enormes, segurament si tot el bestiar era així les gallines devien ser com els nostres estruços.
A la fi em va portar a menjar a casa d’una gent, un matrimoni molt amable, devien tenir al voltant dels 80 anys, em van servir un sopa de cols que alimentava a un mort, per veure aigua i un tros de pa espès que atipava molt, un cop dinat em va conduir cap una sala al mig del poble, aquí vaig témer per la meva vida, la sala era completament obscura i de volta em vaig trobar sol, alguna cosa estranya em va xuclar i de sobte em vaig trobar de nou al meu llit mig endormiscat.
Des de llavors, devia tenir un 9 ó 10 anys he dormit amb el cap sota la flassada.

 
 
 

B.B.C.

BODES, BATETJOS I COMUNIONS. (B.B.C)

- Bodes: Quant rebeu per correu o us venen a portar una participació d'un casament ja podeu tremolat, si la rebeu per correu podeu estar més tranquils normalment sols us fan particips de l'aconteixament, si obriu el sobre normalment i sol haver-hi unicament la targeta de participació, aixo sols implica un petit detall que en qualsevol botiga de Xinos o tot a 1 € podeu trovar i aqui s'acaba la festa. 
En canvi quant us la porten en má a dintre de la participació hi ha una targeteta que acaba amb aquesta frase "Es prega confirmació", aqui es el punt clau: Us han invitat al convit, aqui ja podeu començar a posar la calculadora en marxa, en funció del grau d'amistat o parentiu la cosa pot disparar-se, normalment avui en dia ja no es fán regals, tot es en "cash" i en negre, per tant va en funció de la pompositat del casament i com he dit avans del grau de lligam amb els contraïents. A part hi ha les despeses personals de vosaltres els convidats, sempre es té d'anar de vint-i-un botó com si els protagonistes fossim nosaltres, vestit nou, sabates i bolso nous per a ella i ell com a minim una corbata i si fá molt del seu matrimoni unes sabetes o un traje, total una bona espolsada a les arques ja resentides familiars.

- Batetjos: Aquest solen ser més econòmics degut a que els regals ja es van fer en part al neixament, no obstant també es porten a la moda del "cash" i en negre, també va una mica en funció de la pompositat de l'acte peró sol ser més auster encara que molts també obten per un dinar però aquest ja va dirigit a familiar i amics intims.


- Comunions: Les comunions tindrien de ser actes destinats als infants, tindria de ser el seu dia, però no, els adults ho han convertir en un dia d'ells es una barreja de casament i comunió, solen acabar amb dinar familiar i d'amiguets del nen o nena que ha rebut la 1ª Comunió, molts dels nens l'hi solen regalar joguines i altres com estris per l'escola, aqui els diners circulen d'una manera més a nivell familiar i sempre en "cash" i en negre, els adults es vesteixen com si d'un casament es tractes, molts cops la roba de casaments reçents torna a trovar esplendor en aquest actes, després de dinar la mainada sol anar a jugar als jardins del hotel/restaurant o a un parc proper i embrutar aquella roba nova que s'els hi havia comprat per l'ocasió.
Segurament tots aureu assistit en un d'aquest actes, molts cops desproporcionats en les mesures de pompositats, però ja se sap tothom vol el millor per els seus..........................................
 
 
 

 

miércoles, 14 de noviembre de 2012

Dinars familiars


DINARS FAMILIARS.

Tots sabem com son els dinars familiars, però ningú sap com poden acabar. Dexifrar amb anterioritat la manera de com acabará un dinar familiar es una qüestió d'imaginació.
Tots començen amb alegria i alguns acaben amb tristor, malgrat que algúns començen amb tristor i acaben a bofetades.
En una ocasió vaig assistir-ne a un que els celebrava amb motiu de l'enterrament d'una persona, amb aquest motiu es varen poder reunir tots els germans, nebots, crec, de la difunta, per discutir l'herencia dels pares d'ells, doncs el dinar va ser com un concert del liceu va començar amb un tó solemne, per passar a un tó més alegre i acabar per dir-ho suaument com el rosari de l'aurora.
En altres i a raó d'un casament es va començar amb plors i es va acabar feliçment. Els de Nadal eren els més delicats es començaven amb alegria i molts cops s'acabaven treint els draps bruts de tot l'any.
Sovint s'acaben amb llargues discussións sobre politica o temes de vital importancia, sobre tot si entre els començals n'hi ha algún d'universitari, mentres un discuteixen la canalla juguen al ordinador i els més grans fans cops de cap a la taula.
Però els dinars familiars es continuen fent, son una tradició, molesta, però tradició. A vegades tens de fer cents de kilometres per reunirte
amb familiars que tant sols veus una vegada a l'any i que després no hi tornes a tenir contacte, si ens trucarém, ja vindreu a veurens, però tot queda aqui, fins l'any que vé, i aixi fins que els que els organitzen, que solen ser els avis o els més grans, son vius. Un cop aquest falten, adeu i fins l'any que vé, s'ha acabat per sempre. Amb lo bé que s'está sol a casa sense ningú que t'emprenyi....................................

martes, 13 de noviembre de 2012

Els talons de la veïna

ELS TALONS DE LA VEÏNA

Fa uns mesos tinc una nova veïna al pis de sobre, no l’he vist mai però des de que s’aixeca fins que sen va a dormir es passeja per casa amb talons, aquest talons em tornen boig, cada vegada que els sento els sentiments sembla que s’alterin, el cor batega, sembla que m’hagi enamorat d’ ella, quan arriba tar a la nit m’ imagino les bogeries que haurà fet i encara sem en sent més la sang, sentir-la pujar a les tantes de la nit per les escales et fa pujar l’adrenalina fins a l’insospitable, em treu la son per tota la nit, l’endema al matí tornem-hi que no sigut res, i així durant mesos i mesos.

M’he l’imagino sexy amb els seus talons d’agulla i cada vegada tinc més ganes d’acostar-me a ella, fa un dies vaig comprar-li un regal i estic per donar-li en un moment escaient.

Han passat varis dies i per fi he gosat donar-li l’obsequi, he trucat a casa seva, he sentit els talons com s’acostaven a la porta, ha obert i sincerament no era el que m’havia imaginat, dona de mitja edat, soltera suposo, cabells negres tenyits i amb una mica de cel.lulitis, m’he presentat com el veí de sota i l’hi he donar l’obsequi, ella la obert amb molta il.lusío, de sobte la cara li ha canviat m’ha donat les gràcies i ha tancat amb un cop de porta. 


Jo simplement i per no ser mal educat l’hi he regalat unes sabatilles de pelfa, em tenia dels nervis que ja no podia més.
Ara segur que si que no em saludarà mai més i pobre de mi amb el talons...........................
......

domingo, 11 de noviembre de 2012

Els tres destins

ELS TRES DESTINS.

Un dia caminant pel cami que va dels cortals d'Encamp a Engolasters vaig arrivar al vell tunel excavat a la roca fa molts anys, pero aquest cop era diferent d'altres vegades, a l'esquerra del tunel i havia una escala de color blau que pujava directa al cel i a la dreta un tobogant de color gris que baixava direcció la vall d'Encamp, i un lletrero on m'indicava que tenia d'elegir un pas obligatori i que aquest decidiria per sempre més el meu destí.

- En l'escala del cel un cartell posava:
Els que aquesta escala escolliu no tindreu mai més sofriments, no tindreu de patir per res, però cada escaló que pujareu serà una mica menys de vida que us quedará, no podreu parar salvat en les zones autoritzades per al descans i no sabreu mai quant us faltará per arrivar.

- En el tunel el cartell posava:
Si traspasses aquest tunel continuarás amb el curs normal de la teva vida, no canviará res que tu no vulguis canviar i la teva vida seguira igual com fins ara.

- En el tobogant el cartell posava:
Si baixes per aquest tobogant podrás retrocedir com a máxin fins a l'inici de la teva vida, cosa que et podrá donar l'oportunitat de canviar-la en la seva totalitat, també i a descisió propia del tobogan podrá parar-te en qualsevol moment de la teva vida i la podrás canviar des de aleshores.

La elecció era dificil i temtadora, camins diferents, fácils i complicats a la vegada.
Jo per si de cas vaig fer mitja volta i vaig retrocedir fins al lloc on havia començat la caminada tot pensat si havia sigut un somni o un realit, no he tornat a passar mai més per aquell indret, per tant desconec la veritable realitat del que hauria passat d'haver triat un dels tres destins.

sábado, 10 de noviembre de 2012

El piano encantat

EL PIANO ENCANTAT.

En Joan vivia en un pis de l'eixample de Barcelona desde feia varis anys, era un pis de sostres alts construit a la década dels 30 o 40 i molt gran, a en Joan ja l'hi anava bé ja que era dissenyador de moda i necessitava molt espai per posar les taules de disseny i tots els utensilis de treball.
Vivia sol, encara que de tant en tant passava amb ell alguna temporada una amiga que venia de França, la Giselle, i que com ell també dissenyava roba.
En Joan havia llogat el pis practicament moblat a una senyora gran i que segons l'hi havia explicat ja hi havia nascut, es a dir que una gran part dels mobles eren de l'època que es va inaugurar el pis inclós un fantástic piano Steinway & Sons que hi havia al menjador i que ningú l'havia tocat des de feia molts anys.
En una de les visites de la Giselle l'hi va demanar al Joan si funcionava el piano, en Joan l'hi va dir que no ho sabia però que ho podia probar, la Giselle que havia fet classes de piano de jove i tenia un dó especial per a tocar aquest instrument va aixecar la tapa i sorpresa el piano va començar a tocar tot sol un melodia de Chopin, les tecles es movien i no fallava cap nota, al tancar de nou la tapa va parar. Els dos varen pensar que era una especie de pianola automatica i com que en Joan coneixia de passada una casa de pianos que hi havia a la cantonada demá ho anirien a consultar.
Varen sopar i s'en varen anar a dormir, ben entrada la nit la mateixa melodia de Chopin els va despertar, es varen aixecar i varen anar al menjador, varen trovar la tapa oberta i el piano tocant, la varen tancar de nou i varen tornar al llit, aquella nit no es va sentir res més de nou.
L'endemá van visitar la botiga de pianos i ho varen comentar amb l'encarregat, aquest no els hi va saber donar cap resposta però va dir que ho consultaria amb l'amo que era ja gran i pot-ser ell en sabria el misteri.
El senyor Eudald l'amo de Pianos y Gramolas Ferrer, deseguida va saber de que anava l'història i els hi va explicar: resulta que el piano els hi havia venut ell mateix feia molts anys perque una nena i fes els estudis corresponents, al cap d'un temps de tenir-lo i la nena anant-lo tocant i aprenent aquesta es va posar greument malalta, tot i aixi cada dia continuava tocant el piano, fins que un dia ja no podia més i tocant la melodia de Chopin la nena va morir, des de llavors ningú més a tornat a tocar el piano i es diu que si
algú l'intenta tocar sona la melodia sola, fins ara, continua el senyor Eudald pensava que era un cuento, però ara veig que es una realitat, de totes maneres jo demá mateix passaré a veure'l, l'afinaré i veure'm el que passá. Varem quedar aixì.
La nit següent no ocorregué res de nou, el piano continuava al seu lloc, l'endemá va pujar el senyor Eudald, va obrir la tapa i el piano es posà a tocar, el senyor Eudald començar a tocar les tecles a fí d'afinar-lo i mica en mica la melodia de Chopin parà per donar pas als sons del senyor Eudald, al cap d'una estona el piano ja estava revisat i afinat i apunt de ser tocat de nou.
La Giselle no es va poder contenir es va sentar d'avant i com si un homenatge a aquella nena tocà la melodia de Chopin.
A partir d'aquell moment el piano va tornar a ser normal.

L'home que parava els despertadors

L'HOME QUE PARAVA ELS DESPERTADORS.

Hi havia una vegada un home que no estava content amb les hores dels rellotges, sempre marcaven les que ell no volia, si ell volia que fos de nit, els rellotges marcaven que era migdia, si ell volia que fos mati els rellotges marcaven que era la tarda.
Aixi doncs que va decidir que cada ni sortiria i aniria a apagar tots els despertadors que pogues, i aixi ho va fer, be entrada la nit es va endinsar d'una manera misteriora a totes les cases de la ciutat apagant tots els despertadors que va trovar.
L'endemá a les sis del mati els carrers eren buits, a les 7 també, a les 8 també, la gent no s'havien despertat i continuaven dormint.
Quant s'en van adonar, tot eren presses i discusións per a veure qui no havia posat el despertador, a totes les feines les mateixes excuses: No m'ha tocat el despertador !!!!! La ciutat es va convertir en un caos, fins i tot les autoritats varen pendre mesures per saber que havia passat i quant la noticia es va extendre i en varen parlar a la radio i a la tv. semblava de riure però era cert.
Però la gran pregunta era: Qui o qué havia causat aquesta epidémia de despertadors apagats ? Semblava cosa de mágia..........
Va passar el dia i la nit següent es va repetir el mateix i a l'altre dia les mateixes excuses, discusións, el mateix caos, en definitiva la mateixa situació.
Al arrivar el tercer dia l'home al qual no l'hi agradaven els rellotges estava tant cansat que va esperar sentat en una butaca de la seva casa que fos l'hora d'anar a apagar els despertadors però per sort per la ciutat aquest cop va ser ell el qui es va quedar adormit com un soc i l'endemá tot va funcionar com si no hagués passat res, al despertar-se i veure que la ciutat tornava a funcionar normalment va veure que el que estava equivocat era ell i que la resta de gent no en tenien la culpa per lo que va començar a fer cas a una cosa que tots tenim molt assumida: el rellotge.

jueves, 8 de noviembre de 2012

El cami sense tornada

EL CAMI SENSE TORNADA.

Com solia fer molts dies al acabar la feina, era posar-me roba comoda i anar a fer una caminada. Habitualment anava sempre per llocs on coneixia bé, aquest cop vaig agafar un camí on sovint hi havia passat, de sobte veig a la meva esquerra un trencall en el qual no hi ha via reparat mai, per curiositat i al veure planer i en bon estat m'hi vaig endinsar.
Curiosament al cap d'uns metres transcorreguts em vaig adonar que el paisatge no canviaba, vaig decidir retrocedir sobre els meus passos pero va ser inútil, el paisatge era sempre el mateix i la sensació de no moure'm de lloc s'anava apoderant de mi. Intento correr endavant peró succeix el mateix.
Miro l'hora i son les 18,04 hores de la tarda, intento sortir per la part lateral i imposible com si hi hagues una barrera invisible, torno a caminar endarrera una bona estona i no em moc de lloc, miro altre cop l'hora i encara son les 18,04 h. el temps no corre, estic atrapat en mitg d'un cami on no passa ningú, intento conectar el móbil però no dona senyal sembla mort, continuen sent les 18,04 h i el rellotge no está parat, l'agulla dels segons va donant tombs, però els minuts no avançen, el que vol dir que disposo unicament
d'un minut cada vegada per intentar una cosa nova..............................................deu fer hores que estic atrapat i continuen sent les 18,04 h. de la tarda, el temps no passa, el món aqui sembla aturat, els nuvols no es mouen, les branques dels arbres tampoc, no es veu cap senyal de vida per petita que sigui.


L'Agoixa es va apoderant de mí cada vegada més, el cor s'accelera fins a tenir taquicardies cada moment, la suor freda em puja des de l'interior de la carn i el cos cada vegada es més fred, tinc fred, tinc una suor freda cada vegada més intensa, el malestar es general, caig a terra, tinc convulsións, ara el cor batega molt a poc a poc, cada vegada més a poc a poc com si es volgués parar, estic a punt de perdre el coneixament, veig una llum blanca i brillant al fons d'un tunel negre i una má que em crida, el cor s'ha parat definitivament..............................................

Al cap de poca estona uns altres caminant trobaren el cos sense vida, el metge va fer constar en l'acta de defunció, mort per parada cardiaca i el rellotge continuava marcant les 18,04 hores.

Retorn al país del passat

RETORN AL PAÍS DEL PASSAT.

Com cada dia la Cris sortia a passejar al seu petitonet gos, el Wifi, la Cris es una noia ja d'una certa edat encara que no exempta d'un bon veure, viu entre ciutat i mitja muntanya en un petit país on el temps es tindria d'haver parat pero sembla que s'ha tornat boig, ningú está d'acord amb ningú, les coses sembla que es fassis per fer però sense raonaments i el poble com en la majoria de països está descontent.

Doncs bé, tornem a la passejada de la Cris amb el Wifi, al viure en una zona privilegiada del país te la muntanya a tocar de casa ,el gosset anava fent de les seves sol i es va endinsar entre unes roques que formaven una especie de gruta o cova, la Cris el va sentir que cridava des de allà dins i l'hi va ordenar de sortir cosa que el gosset no en va cas, la Cris que no es gaire valenta hi va treure el cap, el sentia cridar a uns metres de distancia pero ho veia fosc, llavors va pensar que a la bosa de má portava una petita llanterna d'un cop que s'havia quedat sense llum, la va encendre i es va endinsar fins on hi havia el Wifi plantat d'avant d'un armari, una veu interior l'hi deia a la Cris que l'obris, ella duptava, al final el va obrir, dins l'armari hi havia uns vestits d'ella mateixa quant era joveneta i la mateixa veu l'hi va dir si t'els poses i passes cap a dins podrás tornar a veure el teu país de quant eres jove.............................el temps no comptará per a res, sols el de canviar-te de roba.

La Cris, s'ho va pensar uns minuts i va dir: Pot-ser que no hi tingui res a perdre i si es veritat al fi i al cap es la meva conciencia la que m'está parlant. Es va canviar de roba i va entrar cap al fons de l'armari, al pobre Wifi per raons propies no s'el hi va permetre l'entrada.

Es va trobar en mig d'un pais ple de color, flors i ocells que volaven, la veu l'hi va dir, ara estás al centre, aqui no hi distancies, des de aqui podrás anar a qualsevol lloc, no podrás parlar amb ningú, no podrás tocar res, no podrás alterar res, simplement podrás mirar, si parles ningú et sentirá ni ningú et veurá i solsament tindrás accés als bons records. Que passis un bon dia........
La Cris va poder disfrutar tan de temps com va volguer d'aquell país que recordaba amb anyorança, va reviure els temps de la seva primera escola, del seu primer treball, del festeig amb el seu marit, va reviure tot el bó i millor de les últimes decades fins que el sol del seu país idil.lic es va anar ponent i el país va anar quedant en la penombra i senyalava l'hora de tornar a l'armari.
La tornada va se curta, canviar-se de roba, recollir el Wifi i en pocs minuts tornar a ser al carrer a plé solet del més de Novembre.

De sobte la Cris va sentir els crits del Wifi i va obrir els ulls, s'havia quedat adormida sentada en una llosa plana del cami..............amb l'iphone a les mans.

Dedicat a la meva amiga Cristina Calsina i al seu gosset Wifi.

miércoles, 7 de noviembre de 2012

Missatge en una ampolla

MISSATGE EN UNA AMPOLLA.

Era finals estiu quant ja la platja estava buida la Marta de bon matí passejava el seu gos, el matí era ventós i calia ja anar una mica tapats, el gos, un setter irlandés, de sobte es va acostar a l'aigua hi va bordar al davant d'una ampolla que surava.
La Marta encuriosida s'hi va acostat i al veure una ampolleta tapada la va agafar, al mirar-la va veure que hi havia una paper a l'interior, va pensar que igual era un mapa per un tresor ocult en algun lloc, la va assecar i guardar per endur-se-la a casa ja que al estar molt ben tapada no tenia mitjants a la platja d'obrir-la.
Va continua passejant encara una estona més per la platja i va empendre el camí de casa seva, al arrivar el primer que va fer va ser assecar el gos i netejar-lo.

La Marta té 26 anys es arquitecta i viu sola en una petit apartament front al mar a la provincia de Barcelona just al limit amb la de Girona,amb el "Wifi" el seu Setter Irlandés, un cop assecat i net el "Wiffi" la Marta es va preparar una gran tassa de café amb llet calent i mentres s'el prenia darrera els vidres va pensar en l'ampolla que havia trovat.
La va anar a buscar al sac de má on l'havia dut, la va treure i va tinguer de buscar un obre ampolles, un cop l'operació feta i extret el paper es va assentar per llegirlo.
El paper era un full de tamany més o menys gran, escrit amb una escritura una mica estranya, en catalá, pero la calagrafia era per si molt dolenta però sense faltes d'ortografia, el que volia dir que la persona que l'havia escrit sabia escriure correctament pero tenia un problema a les mans. La missiva estava data just 10 anys avans i provenia d'un petit poblet de la provincia de Girona
el qual distava solsament d'una trentena de kilometres del domicili de la Marta.
El document deia el següent: 

" Hola i benvingut a qui pugui llegir aquesta carta, em dic Isabel, tinc 16 anys i pateixo una malaltia degenerativa que em poc temps, em pot dur a la mort, encara que confio que els metges s'equivoquin, tal com veureu per la lletra les mans cada dia em responen menys i necessito assistencia quasi permanent, soc una noia alegre, m'agrada llegir, el cinema, sortir amb amics i amigues, el motiu principal d'haver llençat l'ampolla al mar es per saber si trigaria gaire en arrivar a algú i si tindria contesta i poder tenir un o una amiga més d'un altre lloc o país, adjunt us deixo les meves dades personals per si em voleu contactar, grácies per contestar.
Una abraçada, Isabel"

La Marta va quedar commoguda per la missiva, va fer el cálcul i eren de la mateixa edat, estaven relativament a prop, aixi doncs es va proposar fer una visita a l'Isabel.
Com que era cap de setmana, dissapte al mati, va decidir agafar el cotxe i dirigir-se al domicili de l'Isabel. En poc més d'una hora ja hi era, va deixar el "Wifi" al cotxe per prudencia, i es va dirigir a l'adreça que tenia, era una casa tipus xalet amb jardi i també de cara al mar, va trucar al timbre exterior, en uns moments per l'interfono es va sentir una veu que deia:Qui demana ? Hola, miri
em dic Marta i aquest mati he trobat una botella al mar i voldria veure l'Isabel. Es va fer un silencia un pel llarg, després la porta es va obrir, la Marta creuá el jardi, a la porta principal l'esperavent els que ella va pensar que eren els pares de l'Isabel, per la cara la Marta ja va deduïr que alguna cosa no anava bé.
Si va acabar d'acostar i la rebuda va ésser emotiva, al moment la Marta va saber que havia fet tart, va passar a l'interior i els pares de l'Isabel, l'hi van agraïr el haver-hi anat, l'hi van explicar que l'Isabel havia mort uns mesos després d'haver llençat l'ampolla al mar, però que havia deixat un diari i un álbum de fotos per si algún dia venia alguna persona amb l'ampolla.
La Marta va estar escoltant tot el que les pares de l'Isabel l'hi explicaven, curiosament tenien moltes coses en comú, el pare de la noia va entregar a la Marta el diari de l'Isabel escrit fins a l'últim dia i un album de fotos que ella mateixa avans de morir havia preparat.
La Marta en mig d'una emotiva despedida torna cap al cotxe, passeja una estona el "Wifi" i torna a casa.
Lleigeix el diari intim, mira l'album de les fotos una i altra vegada i troba que sembla coneixer l'Isabel de tota la vida.

El dia 14 de Setembre de cada any, va a portar-li un ram de roses blanques a la seva tomba.
                                           

martes, 6 de noviembre de 2012

Viatge a un altre món

Anava passejant pel passeig envoltat de gent sorollosa, de canalla corrent pel mitg, de cotxes fent soroll, de sirenes d'ambulancia, un bullici espantòs, de sobte d'avant meu s'hem obra una escala subterranea per la qual i per curiositat m'endinço, l'olor a humitat era forta, la llum molt febla i el terra com si fes segles que no s'hi hagues passat formaba una fina capa de fang, després d'haver
caminat un centenar de metres per estranys passadisos veig al final la llum del dia.
El passadis dona a unes escales que elles a la vegada donen a una rambla, sembla la rambla de la quietut, la gent passeja quasi en silenci i es parla en veu baixa, els nens caminen junt amb els pares, els cotxes pot-ser si que fan una mica de soroll. En una plaçeta un grup de nens juguent a bitlles i a cuc i a amagar.
Aprofito per donar un top per aquesta ciutat que em sona una mica estranya per la forma de vestir de la gent, pel tipus de cotxes, i per l'ambient en general, però la pau que desperta sembla no deixar-te marxar. En la mateixa rambla veiem la gent passejar i saludar-se els senyors aixecant-se el capell i les senyores amb un petit gest amb el cap, alguns es paren a parlar, aixo si amb veu
baixa, altres seuen a la gran quantitat de taules de les terrasses dels cafés, algúns els veus sortir i entrar de les esglèsies amb mantellina les senyores i amb el capell a les mans els senyors.
Per les parts laterals de la rambla circulen cotxes, no masses, algúns amb el "chofeur" davant i els senyors al darrera, algun tramvia de dos pisos fent sonar la campaneta i algún cotxe de cavalls amb els cascabells tocant. La gent respecta els semafors per travesar i els pocs vehicles els passos de vianants.
Tothom sembla estar alegre, el somriure es als llavis de la gent, salvat la senyora que demana a la porta de l'esglèsia, sembla la ciutat de l'alegria i la cordialitat, es respira educació i respecte els uns per els altres per tot arreu.
Després de passar-me unes hores veient aquesta delicia de ciutat on ja m'hauria quedat, em dirigeixo de nou a les escales on penso que em portarán de nou a la meva realitat, al començament d'aquestes m'espera un jove molt ben clenxat i polit i en regala un llibre, m'el miro per sobre: Promptuari d'Urbanitat, any 1933.

sábado, 3 de noviembre de 2012

Les Tisores i el pànic...

LES TISORES I EL PÀNIC.....

Estic acabant de cosir un vestit molt elegant, un vestit que m'ha portat molta feina en acabar-lo, quan de sobte unes tisores començen a descosir com a bojes tot el vestit, totes les costures, les cremalleres, botons, punys, manigues, tot el que he anat cosint al llarg de varis dies, el pànic s'apodera de mi, no pot ser !!! em torno boja !!! maleïdes tisores d'on heu sortit ? perquè m'ho esteu fent ? 
Tot d'una i un cop tot descosit en un gir em punxen........de cop em desperto, m'havia adormit i jo mateixa m'he punxat amb l'agulla en que estic cosint les últimes puntades, el vestit está acabat i intacte ha quedat precios, menys mal que sols ha sigut un petit somni !!!!!!!!!